Sequera

Observo amb delit com, de nou, la primavera torna a remullar aquest petit país nostre i tants mesos d'alarma social per la sequera queden en el que queden sempre: en un precedent que em permetrà tornar a escriure aquest article l'any vinent. Tot i que seria negar l'evidència dir que aquest any les coses han estat un pel més serioses, l'esquema ha estat, si fa no fa, molt similar al que recordo des que tinc ús de raó. La -sorprenent!- absència de pluja estival comença a fer desfilar per les teles i les ràdios la corrua de polítics infectes que el nostre gran i refinat poble ha votat en democràtica elecció. Parlen de restriccions futures, de previsions cabalístiques i de transvasaments que són captacions. Després, és clar, arriben abril i maig i plou més o menys com sempre i les reserves, tot i que potser no tan grans com d'altres vegades, són suficients per garantir els nostres capricis aquàtics. La vehemència de les advertències estalviadores decreix i, de sobte, el silenci. Els polítics es dediquen de nou a la seva tasca habitual de legislar sobre la igualtat i la tolerància mentre preparen la bateria d'amenaces apocalíptiques que de ben segur tornaran a deixar anar l'estiu vinent, quan el juliol sigui el mes més sec i calorós de la història. Ara Montilla i Baltasar no es posen d'acord sobre si s'han d'aixecar o no les restriccions, així que ja es poden fer una idea de la poca transcendència d'aquestes. I bé, raindrops keep falling on my head...

Asbury Park

No sabíem ni de què fugíem, però almenys fugíem plegats. De l'altra banda del mar, el sol ens semblava molt més radiant. Les mateixes malediccions ens havien perseguit als dos durant tota la vida i aquell estiu no va ser diferent. En la soledat de les nostres cambres somiàvem amb destrossar aquells carrers de foc. Les ànimes connecten i ho fan molt millor quan estan atrapades dins d'un parell de cors trencats. Un dia llunyà, d'un novembre passat que va ser fred i ple de desgràcies, en un bosc d'alta muntanya, sense gairebé saber el nom de l'altre, vam començar a cantar plegats una cançó de rodamóns que tan sols podien córrer sense parar fins trobar aquell lloc sota el sol al que sempre havien volgut anar. No sabíem ni de què fugíem, però tampoc ho sabíem llavors. Segurament fugíem d'aquesta ciutat de merda on els somnis són engarjolats des del dia del seu naixement. Segurament fugíem del que no volíem ser, del que la resta volia que fóssim per ells. Aquell estiu res no havia canviat excepte les nostres prioritats vitals i el nostre cinisme, que havíem amplificat d'una manera insultant. Aquell estiu, en aquell cotxe, la música era la de sempre i la cantàvem igual de fort, amb la mateixa ràbia de sempre. No diré que la cantàvem com si ens hi anés la vida, perquè ens hi anava, i si haguéssim callat ens hauríem mort. Aquell estiu, aquells dies de final d'estiu, no sabíem ben bé de què fugíem quan vam abandonar Manhattan pel Lincoln Tunnel, però sí sabíem on anàvem. Poc després de passar el New Jersey Turnpike, a la Highway 9, un cartell va aparèixer davant nostre: Asbury Park, 20 miles.

Per molts anys, Israel

1948 - 2008

Democràcia...

Símptoma de la innegable immaduresa democràtica d'aquest cau que és Espanya és l'enrenou de ca l'ample que s'ha organitzat al PP després de les eleccions. Tota la sorpresa que han generat en els mitjans de comunicació espanyols les desavinences entre Rajoy i Aguirre és la prova que aquest Estat encara no ha passat ni el període de prova. Lògicament, en un partit de les dimensions del PP hi conflueixen diversos corrents ideològics i, naturalment, cadascun d'ells tindrà els seus partidaris i detractors. Al PP, d'entrada, hi ha en Rajoy personalitzant el conservadurisme i la moderació més fastigosa i de l'altre Aguirre liderant el que podríem, amb molta cautela, anomenar la facció més liberal. I ara s'estiren dels cabells i tots dos intenten demostrar que la seva visió és la millor. Fantàstic, no? Doncs no. No oblidin que això és Espanya i que la sola menció de la paraula “primàries” fa contraure els músculs de la cara a més d'un. Ja sé que acabo sent pesat amb el tema, però és que no ho puc evitar. Veig com s'escupen a la cara Obama i Clinton i se'm cau la baba. És el que em sembla més normal. Un partit amb milions de votants ha de tenir, gairebé per força, diferents idees encarnades per diferents persones. I passat pel filtre de la democràcia això s'ha de canalitzar en unes primàries. But this is Spain i si en un partit hi ha desavinences no hi ha democràcia sinó sorpresa, but this is Spain i si en un partit hi ha desacord això no es potencia sinó que s'intenta silenciar. Doncs ells sabran, a mi me la porta fluixa, la veritat. Per cert, si poden, votin McCain.

El puto Coll

Com bé saben, de ja fa temps que, donada l'estupidesa sovint extrema dels seus congèneres, qui escriu ha decidit no concedir gaire espai literari a l'admiració. De vegades, però, costa no escriure unes modestes línies per deixar constància de les troballes de pes encefàlic considerable que, amb una escassetat preocupant però previsible, va fent.

Em van parlar del Jordi Coll -el puto Coll a partir d'ara- com “el nazi de Sant Andreu” i la veritat és que tot i que acostumo a estimar correctament el valor de les persones, en el seu cas vaig fallar. El vaig subestimar, vaja. Vaig subestimar la imatge que me n'havien venut, perquè no creia que fos tan bèstia com s'explicava en els cercles liberals del seu barri. I, en efecte, no ho era tant. Ho era més, molt més. Vam coincidir per primera vegada en un d'aquests sopars de sonats que de tant en tant organitzem, i per ventura va anar a seure just al davant meu i no vaig parar de riure en tota la nit. La seva presència física no imposa, i això dona un valor afegit a la seva brutalitat argumental. Nosaltres, que tant frivolitzem perquè -ho admeto- ens agrada pensar que som els reis del món, ens movem bàsicament per impuls de la gràcia, és a dir, només fem coses que ens provoquen una hilaritat que ens sembla suficient com per consumir-hi part la nostra energia. I en això el puto Coll és un mestre.

D'ençà d'aquell sopar no ha passat una sola setmana sense que ens hàgim intercanviat mails o sms amb aquestes coses que ens fan riure, sense sopars o sense viatges. Hem anat plegats a Nova York dues vegades. Imaginin-se, setmanes senceres amb la panxa a punt d'esclatar de riure.

Sonat de mena, el puto Coll sap molt més de política americana que el que nosaltres sabem de la nostra pròpia vida i, encara que ell s'ocupa de dir que no, li agrada el Bruce una mica més de l'habitual i això, a mi, em fa certa gràcia. Quant a la seva religió, pensin en un tal Ronald i en el número 40.

Jo, al puto Coll, ni me l'estimo, ni me l'aprecio, ni em cau bé -per aquestes contrades d'això no en gastem-, però mai diria que no a un viatge amb ell a Nova York. I suposo que, a aquestes alçades, ell sap que això és molt més que tot l'anterior.

El meu lloc

Quan vaig arribar al front les bombes queien -segons em van dir- amb més intensitat que mai. La veritat és que allò se me'n refotia. Era allà per oblidar, era allà per deixar, de la mà del manifest perill per la meva vida, el turment del que era pres. L'enemic avançava sense pietat cap a les nostres posicions, feia molts mesos que els nostres generals sabien que perdríem la guerra, però les eventualitats polítiques de cap manera permetien una retirada. Als meus companys de divisió, la majoria d'ells reclutats de manera forçosa, allò els feia bullir la sang. Tenien les trinxeres plenes de fotografies de les seves famílies i amics. A mi m'era ben igual, no m'interessaven la política ni aquella guerra de segur ben absurda. Jo era allà per oblidar. Era allà per arrencar amb les meves mans les vísceres de l'enemic, per saber què se sentia al acabar amb una vida, per saber com era que la teva vida estigués en un perill indefectible i constant. Vaig veure com morien desenes dels meus germans d'armes i no vaig deixar anar ni una sola llàgrima. La vida ja havia estat prou cruel amb mi, així que jo no li devia res a ningú, i menys a aquells imbècils que no tenien ni idea de com protegir-se en el foc creuat. A les nits dormia plàcidament, no recordava ni una sola de les coses que ella m'havia dit, les amargues punxades al cor que patia a casa no eren ara més que un record ben llunyà. Els xiulets dels coets, el foc de les bombes il·luminant la nit. Des del primer dia vaig saber que aquell era el meu lloc i aquella la cosa per la que havia nascut.

Escriure, ganes, disculpes

Fa poc, la sempre sensacional Maria parlava de la falta de ganes d'escriure. Com a la Maria li passava fa uns dies, a mi les ganes m'han passat, però des de fa uns mesos. Ja ho hauran notat. I això de la Maria, doncs bé, era una cosa temporal, perquè ella sempre té coses que li interessa explicar i ho fa molt bé. Quant a mi, crec que la cosa ve de més lluny i que sento que no tinc gaire res a dir i que el poc que em queda per vomitar ho deixo anar sense cap mena de gràcia. I no és que jo sigui un perfeccionista, justament, però no m'agrada que les coses semblin estar a mig fer. Potser aquesta manca de ganes és un reflex del que duc a dins, potser aquests destartalats escrits són el que jo sóc. Tot són èpoques i moments, diuen, però em sembla que aquesta ja fa massa que dura. I em preocupa. La Maria deia que li havien passat les ganes, però va tornar tan brillant com sempre. No crec que sigui el meu cas. Potser la creativitat està dins d'un dipòsit que no es pot tornar a omplir, i potser el meu tenia molt poca capacitat i la vaig deixar anar de cop, animat pel fragor de la batalla. El Salvador em va demanar d'escriure cada dia, i ho vaig fer amb moltes ganes durant un temps. Crec sincerament que no em va sortir gens malament, però, de cop, ja no tenia coses a dir i les que deia no podien interessar a ningú per la baixa qualitat de les formes. El Salvador escriu cada dia des de ja fa molts anys, i potser els seus escrits t'agraden molt un dia i el següent no tant, però en cadascuna de les seves línies s'hi respira el geni que du a dins, la gràcia que mai no perd ni perdrà. Quant a mi, està clar que no sóc un geni. I cada cop em sembla més evident que m'he begut la creativitat d'un sol glop. Suposo que, com a mínim, haig de demanar-los disculpes per tota la merda infumable que darrerament vinc publicant.