Entre l'espasa i la paret

Hi ha una nit immensa davant meu, la foscor més densa. Els fars del meu cotxe no són suficients per sobreviure-hi. Hi ha vidre i gasolina a l'asfalt, duc la lluna a la maleta i un record a la cartera. No sé on ets ni què fas, jo condueixo tota la nit. No pots escapar a l'eternitat d'aquesta autopista, a aquest darrer ball entre l'espasa i la paret. I la nit no acaba, i la música no mor però ho fan els àngels que cauen al darrera. No hi ha manera humana de resistir, d'aguantar un sol minut més en aquesta boira que escriu el teu nom als meus vidres. I a l'altra banda de l'avinguda les princeses de la nit ploren els prínceps que han marxat. Esperen el moment en què tot sigui perfecte, jo sé que mai no arribarà i somric mentre em veuen passar. Mira aquest cel orfe d'estrelles, mira aquests fanals que amb llum somorta intenten guiar els esperits aquesta nit. Ningú sap absolutament res de ningú. Cada rostre en aquesta multitud és una engruna en l'infinitud de l'univers. Tinc el cervell d'un soldat i el cor d'un poeta maleït. He conegut tanta gent que n'estic tip. Jo volia que tu fossis el que tu volguessis ser. I de sobte el cotxe ja no roda però vola, i aquest camí ja no és aquí sinó al costat oposat de la raó. I de sobte un anell colpeja amb força el terra i ressona en aquest pàram desert. I la nit no acaba, perquè res no acaba fins que s'ha vessat la darrera gota de sang. Hi ha una noia que plora, hi ha un noi amb el cor a punt d'esclatar i només cal una espurna. Però el fred és massa cert per imaginar el que podia haver estat, ganivets a l'alba que no arriba. Sento trets en la distància i aleshores una sirena i després mil més. I la vida diuen que segueix més o menys com si res. Bé, jo no ho sé, no sé si és veritat o simplement una manera de disimular tot allò que no ens podem explicar. Duc la nit més negra fins les seves darreres conseqüències i el motor fins el punt de fusió. No sé on ets ni què fas. Jo, per si ho vols saber, condueixo tota la nit, entre l'espasa i la paret.

Country

A la gent del sud ens agrada el country. Quan comença a escalfar el sol, mai està de més arromangar-se la camisa i treure de l'armari les velles botes de cowboy. La carretera, fins i tot a Catalunya, no acaba mai. I un diumenge qualsevol pots trepitjar el pedal a fons i pujar el volum de la música al màxim, mentre abaixes les finestres i deixes que la brisa corri dins de l'habitacle. Si em permets un consell, tria la carretera que va de Castelldefels a Sitges per la costa: la C-31. El volant ha de girar suau, com si fos part del teu cos. La mà dreta sempre sobre la palanca del canvi de marxes. I hi ha la música, és clar, la música. No n'estàs tip, del pesat de l'Springsteen? Doncs, escolta, sàpigues que hi ha vida més enllà: Toby Keith, Alan Jackson, Keith Urban, Steve Earle, Robert Earl Keen Jr, John Denver, Sheryl Crow, Lucinda Williams, Johnny Cash, Hank Williams, Roy Orbison, Woodie Guthrie. Li'n diuen Country, i als del sud, als de Texas, ens agrada molt.

Toby Keith - I Should've Been a Cowboy

L'àngel de la guarda

L'àngel de la guarda creua la ciutat de matinada, per trobar-la, per a que no torni sola, per a que no passi fred. L'àngel de la guarda vol tenir-ne cura, vol que no pateixi per res, que tot sigui dolç i el camí vorejat de roses. L'àngel de la guarda vol que estigui feliç, la truca i li diu que s'esperi, que vindrà a buscar-la i l'acompanyarà a casa. En un cotxe negre, condueix sota les pampallugues de la ciutat per trobar-la. L'àngel de la guarda vol la seva companyia, tenir-la a prop, sentir la seva veu. Parlaran d'altres noies i d'altres nois, parlaran de com la vida et lliga sense que puguis desfer el seu nus. L'àngel de la guarda la vol tenir a prop sense tocar-la, vol sentir la seva respiració ben a la vora, la fragància del seu perfum al paladar. I no vol tocar-la, perquè el contacte podreix els cors. Ella s'espera i somriu en veure'l arribar, sap perfectament a què ha vingut. La gent diu i pensa coses, però la gent no sap res. Ningú no sap qui és l'àngel, ni d'on ve, ni què fa quan no la salva. L'àngel i ella riuen i són sincers, no tinc clar si ho són amb algú altre. L'àngel li parla dels seus somnis, ella se l'escolta amb atenció i uns ulls que ell sempre ha imaginat infinits. L'àngel li parla d'altres batalles i altres castells, d'altres cims per conquerir, d'altres ports per amarrar. I ella se'l sent i li brillen els ulls. Quan marxa, caminant els carrers que el duen a casa, en la soledat de la immensa nit de Barcelona, ell sap que no és un àngel, que només està buscant la manera de dibuixar el llarg camí de tornada, per quan la vida sigui tan aspra que no li serveixin ni aquestes ales.

La meva proposta de reforma de la Constitució Espanyola

Amb alguna retalladeta, és clar.

La bona vida dels polítics...

El 9,1% dels Presidents dels Estats Units han estat assassinats en exercici del càrrec. El sou de Barack Obama ronda el mig milió de dòlars. Estarien disposats a córrer el risc? A mi no em vénen al cap gaire feines amb tan macabre percentatge.

John F. Kennedy. President 35, assassinat el 22 de novembre del 1963, a Dallas, TX.

William Mckinley. President 25, assassinat el 6 de setembre de 1901 a Buffalo, NY.

James A. Garfield. President 20, assassinat el 2 de juliol de 1881 a Washington, DC.

Abraham Lincoln. President 16, assassinat el 14 d’abril de 1865, a Washington, DC.

Stolen Car [Tracks Version] (Bruce Springsteen)

Vaig trobar una noia i vaig assentar el cap, en una preciosa casa en un preciós poble. Ens vam casar i vam prometre no separar-nos mai. I, aleshores, poc a poc, ens vam anar esborrant del cor de l’altre. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més fosca, i ho faig el millor que puc per sortir-me’n. Sec aquí, sota la llum d’Stanton. Vull que m’atrapin, però no ho fan mai. Al principi pensava que era només qüestió de nervis, que tot marxaria en passar el temps i créixer el nostre amor. Però suposo que al final hi havia alguna cosa més que ens destrossava i ens feia plorar. I condueixo un cotxe robat, esperant en aquest llumet vermell. No paro de dir-me que tot anirà bé, que en aquesta foscor podria desaparèixer. Em va preguntar si recordava les cartes que vaig escriure, quan el nostre amor era jove i nosaltres valents. Va dir que la nit anterior les havia llegit i l’havien fet sentir-se com si tingués cent anys. Hi ha un riu que corre a través d’aquest poble i va a parar al mar. Jo era allà i en la foscor jeia i ella es col·locava sobre mi. Aquesta nit hi ha una festa a County Line, ballaran a Seven Trees. Des d’aquí puc veure com brillen els llums de la festa. Potser ella hi és, potser m’espera. L’altra nit vaig somiar que feia la trucada, jurava tornar i quedar-m’hi per sempre. De nou, ens casàvem al Victory Hall i sortíem de bracet per la porta de la capella. Puc recordar com de bé em vaig sentir quan el pare va dir: “fill, pots besar la núvia”. Però, en acostar-me per tocar els seus preciosos llavis, vaig notar com tot relliscava entre els meus dits. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més negra, i em dic a mi mateix que tot sortirà bé. Però condueixo de nit i viatjo amb por, no importa el que faig ni on vaig. Ningú no em veu quan passo a la vora.


Genial escena de Cop Land, amb Stolen Car (The River version & lyrics) de fons

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Stolen Car (The River version & lyrics), live at Oakland, CA, 18.9.1985

Sense sortida

Quan estàs atrapat no hi ha sortida. Al principi no ho entens. Tens un amic que t'ho explica, que diu que li passa, però tu ets incapaç de comprendre-ho i creus simplement que no és prou fort. El temps, com sempre, posa les coses al seu lloc i un bon dia et trobes atrapat entre aquestes quatre parets i el sostre negre que cobreix el terra putrefacte sobre el que jeus. No hi ha portes ni finestres, ni una sola escapatòria possible. Aleshores menges amb frenesí o no menges res, busques quelcom que t'esvaeixi, però no ho trobes. Absolutament tot el que fas et recorda allò que t'ha arrossegat a aquesta cel·la i creus que el teu cap esclatarà d'un moment a l'altre. L'angoixa s'apodera de tu i et guia. Tot el que fas ho fas conduït per aquesta pressió irreductible al pit, per aquest mal de cap, per aquesta suor freda que no t'abandona. Vagues per la ciutat com un ànima en pena. Fumes o plores, tant se val. Creus per un instant que el dolor remet, ni que sigui un poc, però aleshores una cantonada d'un indret qualsevol, un perfum o un so et tornen de nou a la realitat de les teves quatre parets. Sents veus a l'altra banda, et demanen que obris la porta i simplement surtis. El problema és que no veus aquesta porta, perquè senzillament no existeix en la teva ment. I et pren la desesperació, en no poder seguir el consell d'aquells en qui més confies. És així, i no ho entens fins que no hi ets dins. Aleshores sents la irrefrenable necessitat de demanar disculpes als qui havien estat aquí abans que tu, i als qui tu mateix cridaves que obrissin la porta. Fins i tot et vas enfadar amb ells perquè eren incapaços i ara veus perfectament perquè no ho feien: Quan estàs atrapat no hi ha sortida.