Les Lleixes (www.raulalcon.com)

Cinc anys

2009-12-20T00:00:00.000+01:00

Crec en Déu, i crec que ell es preocupa per nosaltres. Crec que de vegades s’equivoca, però. Avui fa cinc anys que se’n va endur algú qui no tocava. I segueix sent mentida que el temps ho curi tot, perquè avui fa cinc anys i jo ho sento tan a dins com el primer dia. Fa cinc anys i encara hi penso, cada vegada que passo pel lloc on treballava, i pel bar del costat, on sempre te’l trobaves i mai podies marxar sense prendre una cervesa que ell demanava. Ja fa cinc anys i és impossible que algú ompli l’immens buit que va deixar. El temps passa i les coses canvien a una velocitat que ens fa venir vertigen, però cada dia penso que hi ha coses que m’agradaria poder-li explicar. Recordo els seus acudits, els crits alegres que a tothora proferia, les seves bromes, la seva manera d’omplir qualsevol estança. Recordo la seva olor a farigola, i les seves insaciables ànsies d’anar a buscar-ne. Fa cinc anys i no me n’oblido, ni avui ni cap altre dia. Fa molt de temps i encara penso que aquell matí Déu va equivocar-se, perquè de ben segur que no volia el que va passar, és impossible. Fa cinc anys que vas deixar-me aquí, i t’enyoro molt, Xavi.

La dignitat d'Amanitou Haidar

2009-12-15T00:00:00.000+01:00

Diu Aminatou Haidar, aquesta show-woman que darrerament ocupa els informatius, quan se li pregunta sobre la perspectiva de deixar els seus fills sense mare, que la seva dignitat és més important que els seus fills. I interpreto que, per dignitat, ella entén entrar al territori d'un Estat identificant-se com ciutadana d'un que no existeix, és a dir, del Sàhara Occidental. Genial.
A mi també m'agradaria molt poder entrar a altres estats sense necessitat de dir que sóc espanyol, però em semblaria fer-ne un gra massa iniciar una vaga de fam i acomiadar-me de la meva família per dignitat. Sobretot si aquesta dignitat passa per tèrbols assumptes de banderes i fronteres.
No és que estigui d'acord amb el famós eslògan que diu un patriota, un idiota, però de vegades no em sorprèn que alguns el facin seu. I és que, per mi, avantposar la família a una determinada bandera és un acte qualificable únicament d'idiotesa.
Diu el meu pare -que l'encerta sempre- que això ho acabarà arreglant en Sakorzy. S'accepten apostes.

Goya, Velázquez, Lapiedra

2009-12-08T10:21:00.001+01:00

Divendres vaig haver d'anar a Madrid per fer unes felices gestions a l'ambaixada dels Estats Units. Donat que vaig acabar-les molt més aviat del previst i que em quedava encara un bon grapat d'hores per agafar el vol de tornada vaig acostar-me -previ tiberi castizo- al museu del Prado. Aprofitant que era la meva segona visita al museu vaig ser una mica específic i em vaig centrar en l'exposició temporal de pintura holandesa i, després, en Goya i Velázquez. Entre els quadres d'aquests dos n'hi ha un munt que descriuen escenes gore amb pares engolint fills, vells demacrats menjant pa podrit i akelarres, per no parlar, és clar, de la ingent quantitat de quadres on apareixen dones nues i estranyes figures masculines perseguint-se amunt i avall amb l'aparent objectiu de sodomitzar-se. Fins i tot, en un racó d'una sala, vaig veure una escultura que no recordava de la meva visita anterior en que una noia donava el pit al seu pare mort de gana -de ganes de què? em preguntava jo-.
I jo em mirava les cares de la gent, d'aquesta gent que potser no entén ni un borrall però es fan els extasiats davant de les quatre primeres guixades que troben. I no sé si s'hi han parat mai a pensar, però quan els senyors Goya i Velázquez pintaven, els costums socials no eren els mateixos, i em sembla que això d'anar ensenyant pitram no estava massa ben vist. Però en canvi ells ho pintaven i ara s'exposa a les sales d'art de renom, i la gent es queda extasiada. Però extasiada de debó, jo ho he vist.
Els sona el porno?

Entre l'espasa i la paret (reprise)

2009-12-07T03:42:00.000+01:00

Sento de nou la crida de la nit i la carretera, de les llegendes mortes i els mites caiguts. Trepitjo l'accelerador a fons i ja no veig llum sinó la foscor trencada per la insolència de les estrelles. Duc un anell a la butxaca i no sé què n'haig de fer. Tinc un cor mig aturat que vol tornar a bategar a imparable ritme de Tourmalet. Més enllà del turó hi ha un lloc on sempre és festa, però aquesta nit ningú no m'hi ha convidat. Perdo la noció del temps i de la realitat absurda, perdo el nord i em desvio per carreteres de muntanya que sempre m'arrosseguen a l'oest. El motor no dona més de si, però jo li exigeixo encara una mica més amb cada reducció abans d'entrar a un revolt. Hi ha un tic-tac incessant que em turmenta l'ànima, hi ha un núvol a l'horitzó que du presagis de foscor i silenci. A l'avinguda els nois han deixat de somriure i es juguen a la ruleta russa un paquet de tabac robat. Algú arriba del port amb 12.000 € a la butxaca i un rastre inequívoc al nas. No tenen res més a perdre que la seva existència, i a aquestes hores de la matinada això no els sembla gaire important. La vida, deia Schopenhauer, és la pertorbació inútil del no ser. A mi no podran dir-me que no ho he intentat. Volen els ganivets sobre les teulades però el fum de l'obscenitat ho esborra tot. Hi ha cotxes en flames, vidre i gasolina escampats. Hi ha sang i vòmits a les cantonades d'aquesta maleïda ciutat assetjada. I jo sense mirar enrere segueixo accelerant i apujant el volum d'aquesta cançó que, com una daga, se'm clava ben endins de l'esperit. No sé on ets ni on pares, no sé què fas ni com estàs. Jo, per si ho vols saber, segueixo conduint tota la nit, entre l'espasa i la paret.

Visions de Battery Park

2009-12-03T00:50:00.000+01:00

Recolzat a la barana del moll, si mires endavant, veus alçar-se l'Estàtua de la Llibertat, molt més petita del que sempre havies imaginat. Al darrera, els raigs ataronjats del capvespre reboten contra els vidres dels gratacels reflexant aquella llum que no he vist enlloc més que aquí. Bufa el vent, sempre, des de l'estuari cap a l'interior de l'illa de Manhattan. Més tard, xiularà entre els edificis, recorrent les avingudes fins el Bronx i Harlem. D'aquí estant sembla que ho tens tot a tocar. Un somni fet realitat. Una mica més tard, els oficinistes del Downtown plegaran i ocuparan aquests carrers com una epidèmia, però ara només hi sóc jo. Arribarà la nit i els llums dels ponts s'encendran; Verrazzano, Brooklyn, Manhattan... i pel Lincoln Tunnel, sota les fredes aigües del Hudson, milers de persones tornaran a casa seva, a New Jersey. Els meus amics arribaran aviat. Sopem al Burger Joint. Jo he conduit durant hores, I-95 avall, per trobar-los i riure com ho feiem abans. Venim de molt lluny, però ara ja hi som. Hi ha coses importants a celebrar i no se'ns acut un marc millor. Serà en uns minuts. Perquè ara estic jo sol, aquí a Battery Park.

Xiclets

2009-12-01T22:22:00.001+01:00

Els xiclets, uns qualsevols, costen uns 45 €/kg. Aquesta és una dada que em crida l'atenció. El màrketing mai ha estat una ciència que m'hagi interessat excessivament, però no m'estranya que les empreses destinin considerables quantitats de diners a explotar la irracionalitat dels consumidors. I és que tenim la mà foradada per comprar xiclets a aquest preu astronòmic i ens ho repensem molt i molt abans de comprar un bon tros de pernil o un kilo de marisc de qualitat. Quite funny. Som rucs o idiotes? Suposo que només som humans. I, suposo, també, que és per això que la política és pur màrketing.

"If the glory can be killed, we are lost"

2009-11-30T15:27:00.004+01:00

“I don't know how it will be in the years to come. There are monstrous changes taking place in the world, forces shaping a future whose face we do not know. Some of these forces seem evil to us, perhaps not in themselves but because their tendency is to eliminate other things we hold good. It is true that two men can lift a bigger sone than one man. A group can build automobiles quicker and better than one man, and bread from a huge factory is cheaper and more uniform. When our food and clothing and housing all are born in the complication of mass production, mass method is bound to get into our thinking and to eliminate all other thinking. In our time mass or collective production has entered our economics, our politics, and even our religion, so that some nations have substituted the idea collective for the idea God. This in my time is the danger. There is great tension in thw rold, tension toward a breaking point, and men are unhappy and confused,
At such time it seems natural and good to me to ask myself these questions. What do I believe in? What I must fight for and what must fight against?
Our species is the only creative species, and it has only one creative instrument, the individual mind and spirit of a man. Nothing was ever created by two men. There are no good collaborations, whether in music, in art, in poetry, in mathematics, in philosophy. Once the miracle of creation has taken place, the group can build and extend it, but the group never invents anything. The preciousness lies in the lonely mind of a man.
And now the forces marshaled around the concept of the group hace declared a war of extermination on that preciousness, the mind of man. By desparagement, by starvation, by repressions, forced direction, and the stunning hammerblows of conditioning the free, roving mind is being pursued, roped, blunted, drugged. It is a sad sucidal course our species seem to have taken.
And this I believe: that the free, exploring mind of the individual human is the most valuable thing in the world. And this I would fight for: the freedom of the mind to take any direction it wishes, undirected. And this I must fight against: any idea, religion, or government which limits or destroys the individual. This is what I am and what I am about. I can understand why a system built on a pattern must try to destroy the free mind, for that is one thing which can by inspection destroy such a system. Surely I can undesrtand this, and I hate it and I will fight against it to preserve the one thing that separates us from the uncreative beasts. If the glory can be killed, we are lost.”

(John Steinbeck; East of Eden, 1952)

Llegeixo John Steinbeck perquè m'apassiona la seva forma d'explicar històries, i no per les seves visions político-filosòfiques. Però crida molt l'atenció que, al crepúscle de la seva carrera i en la que ell mateix va considerar la seva obra magna, el geni de Salinas, California, abandonés en aquest fragment el seu passat vinculat al socialisme i a la lluita sindical per escriure una gloriosa oda a la ment de l'ésser humà.

To be a neocon

2009-11-29T17:12:00.000+01:00

Tot i que no em molesta, m'intriga profundament quin és el motiu pel qual desenes de comentaristes ens acusen, a alguns dels meus amics i a mi, de ser neocons.
El terme es pot descomposar en dos conceptes: “nou” i “conservador”, que crec que difícilment s'ajusten al que nosaltres exposem en els nostres escrits. Aquesta convicció nostra de que és completament il·legítima qualsevol immisió estatal en les nostres vides no és precisament una noció conservadora de la política. Justament, em sembla, és el més revolucionari que es pot aportar a l'estèril debat polític actual, que es troba, en general, embarrancat en discussions relatives a la quantitat justa de la subvenció -vigilin amb el dit i la lluna, si-us-plau-.
Acabar amb l'Estat del benestar no conserva en absolut l'status quo del sistema, sinó que el fa saltar pels aires, juntament amb la descomunal massa de pseudointel·lectuals ancorats per complet a l'establishment del moment.
És per això que em sobta força anar rebent amb regularitat comentaris que afirmen que no sóc més que un neocon. D'una banda perquè això no és cert i, de l'altra -i això és un altre tema-, perquè aquest tampoc és un argument vàlid per desmuntar arguments. Això és mentida perquè ets neocon = Això és mentida perquè fas 1'82m d'alçada.

Mossad i Dret Internacional

2009-11-24T14:44:00.001+01:00

Després d'escriure el darrer post sobre les negociacions amb pirates i terroristes vaig estar rellegint la història de l'espectacular Operació Yoni, en la que el Mossad va liquidar els terroristes que van segrestar un vol d'Air France ple de jueus i se'l van endur a Uganda.
Després del raid, els serveis secrets israelites van ser durament criticats i la controvèrsia va arribar a les Nacions Unides, on alguns Estats van demanar que es condemnés Israel per haver violat el Dret Internacional, concretament trepitjant la sobirania del govern d'Uganda -el qual, per cert, va assassinar una de les hostatges del vol quan aquesta va ser ingressada a un hospital del país-.
Particularment, ja em costa força això d'acceptar el Dret intern, però això de l'Internacional sí que no té nom. El Dret es basa en què una força superior pot coaccionar-te per a que compleixis els seus preceptes i ajustis el teu model de conducta a un ordenament. És a dir, si no pagues els impostos et fotrem a la presó, etc. No sé quina és la força superior que pot compelir un Estat a complir mandats internacionals. Estic d'acord en que, en determinades ocasions, els Estats arriben a consensos en forma de Tractats que, relativament, els obliguen a sotmetre's a les normes que s'hi recullen. Però, és clar, els Estats ratifiquen aquests tractats de forma voluntària i, de la mateixa manera, poden apartar-se dels mateixos, a diferència dels ciutadans d'un Estat, que no tenen manera possible de renunciar als designis del Dret imperatiu intern. Lògicament, quan un Estat deixa de complir mandats de la comunitat internacional, pot ser víctima de determinats bloquejos econòmics o fins i tot objectiu de represàlies militars, però aquesta perspectiva només hauria d'espantar als que hi poden sortir pendent. Entenc que no és el cas de l'extremadament poderós Estat d'Israel.
Així les coses, no m'estranya que el Mossad no fes ni cas de tota aquesta història de la sobirania ugandesa i dugués a terme l'espectacular i exitosa operació que va acabar amb el captiveri de prop d'un centenar de ciutadans lliures i, de passada, amb la vida d'un bon grapat de terroristes i soldats ugandesos que s'havien dedicat, entre d'altres coses, a separar els passatgers en jueus i no jueus.
Ja m'agradaria a mi tenir el Mossad i no el Zapatero que paga rescats als simpàtics pirates de Somàlia.

(No) Negociar amb pirates

2009-11-23T22:00:00.002+01:00

No conec amb precisió com s'ha alliberat el pesquer Alakrana, i el primer que vull dir és que m'alegra molt veure que ha acabat el calvari de famílies i mariners.
Ara bé, dit això, espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar pel rescat. Suposo que els sona allò de les pel·lícules: “¡Este gobierno no negocia con jodidos terroristas!”. Molt se ne'n riuen, però alerta que és molt seriós. Entenc que si tens un familiar segrestat per una colla de pirates salvatges i despiatats vulguis que el govern pagui fins el darrer cèntim del que demanen, però establir un precedent així és terrible. Si jo fos pirata -i si efectivament Espanya ha claudicat- tindria molt clar quins són els vaixells a abordar. Qüestió d'incentius, suposo. Si tens dues pomes iguals i una està a tres metres d'alçada i l'altra a un, quina n'agafes?
Personalment, crec que la manera més saludable de negociar amb pirates i terroristes és fer-ho amb metralladores, tancs, submarins, bombarders i aquells curiosos dispositius atòmics que dibuixen bolets a l'horitzó. També m'han inspirat sempre les històries gairebé cinematogràfiques de cossos especials que, en una operació llampec, acaben amb tots els segrestadors i alliberen els hostatges sans i estalvis. Potser no és la forma més neta de fer-ho, ho sé, però prefereixo que si un pirata pensa en segrestar una nau imagini sang i explosions abans que un numeret amb una pila de zeros a un compte de les Seychelles. Deu ser menys motivant.
Així que espero que el govern espanyol no hagi pagat ni un dòlar; pel bé dels mariners que ara mateix pesquen a l'Índic, dels qui viatgem en avió i, en general, de la societat a qui diuen protegir. I, si ho ha fet, hauria d'explicar a la família de Miguel Ángel Blanco perquè els presoners etarres no dormen a Euskal Herria. O no?

Insomni. Gat negre. Núvol alt.

2009-11-19T04:12:00.001+01:00

Em passa sovint. Me'n vaig al llit aviat i de seguida caic en una son aparentment profunda però em desperto quinze minuts més tard com si hagués dormit durant moltes hores. No paro de girar sobre el llit i entro en un estat de nervis a l'estil del peix que es mossega la cua. De vegades, potser, és la conseqüència de la imminència d'un viatge, del comentari d'un amic que torna a la meva ment amb mil significats nous, d'una trucada sense resposta o de la perspectiva d'un dia dur que m'espera. D'altres vegades simplement em passa perquè sí. I aleshores em llevo i em planto davant de l'ordinador, m'imagino que sóc un gat negre que creua la ciutat, o un núvol que viatja just sota els estels. I cada minut que passa em sento una mica més despert, i una mica més neguitós imaginant-me una nit en blanc. Poso música i m'empasso les pastilles de dormir; res. Potser una mica de marihuana ajudaria, però fa mandra començar a liar. Obro un llibre i m'hi poso, però jo no sóc d'aquells que es queden clapats davant d'una bona història. Durant les hores mortes de la matinada penso molt, i retorçat com sóc, arribo a conclusions que més val no explicar sobre gairebé tot. Me'n torno al llit, però no aguanto ni cinc minuts. Amunt i avall, gira que gira i no deixis de girar. He trobat els textos que presentava als jocs florals de l'institut, quina gràcia. Un dia d'aquests, penso, m'enfilaré per les teulades com el gat negre que abans deia i miraré la ciutat des de l'alçada. El día que no pueda más voy a cambiarte por un puñado de estrellas que no me dejen mirarte. Al final m'adormo, ja molt tard, i l'arribada del matí següent és una autèntica tortura. Mentre esmorzem, mon pare diu que no ha dormit gens. Mon avi tampoc no ha dormit bé en sa vida. Genètica.

Finestra sense vistes

2009-11-16T02:00:00.000+01:00

Des de la finestra per la que miro tan sols veig un mar de teulades ennegrides pel pas del temps. Però mentre noto com cau la nit sobre la ciutat imagino amb precisió el tintineig de les gotes d'aigua sobre les baranes i els cotxes, els crits de les mares que arrosseguen els nens sota el paraigües després de la setmanal classe d'anglès i el soroll que surt del bar de sota de casa -crec que ha marcat el Madrid-. Desde la finestra per la que miro no veig gairebé res, però imagino moltes coses. Em pregunto de vegades si John Steinbeck recorria la Route 66 mentre deixava constància en tinta i paper dels espectaculars paisatges de la vasta terra americana en la que discórre The Grapes of Wrath o si simplement mirava, com jo, a través d'una finestra sense vistes. Sona el telèfon, però no és la trucada que espero. La despatxo ràpid i segueixo embadalit amb la vista clavada en aquest forat a la paret. Hi ha coses que no entenc, i que segurament no entendré mai. Quan els teus propis somnis et traeixen quedes malferit, ni tan sols mort, lluitant per poder seguir respirant en aquesta ciutat morta. Glopejo l'aigua amb llimona i mel que prenc. Penso en dutxar-me amb aigua calenta i anar al llit, però sé que no dormiré o que cauré en una son inquieta, que els sentits no perdran l'estat d'alerta i que qualsevol soroll la trencarà. Mentre em decideixo, segueixo mirant a través de la meva finestra sense vistes. Els herois caiguts mantenim un absurd punt de dignitat en imaginar-nos sols contra tot i tothom, però en el fons no som més que titelles del vent que bufa. Abaixem el cap i esperem que algú decideixi. Després sortim al carrer i caminem en la foscor, com espectres, pensant-nos que som invencibles però no és veritat perquè estem rebentats per dins i tenim l'ànima viciada. Des de la meva finestra sense vistes puc imaginar una habitació d'hospital i el tedi d'algú que mira a través d'una altra finestra únicament cobert per un pijama verd i amb les venes foradades per les agulles que intenten paliar els efectes d'un duríssim post-operatori. Si l'esperança és l'últim que es perd segurament aquesta nit algú ha perdut tot el que tenia. Jo tinc encara aquesta finestra des de la que només es veuen teulades ennegrides i el cel ja completament fosc. Podria sentir The Promise, però penso que ja n'hi ha prou de dejà vus, i em conformo amb la ràbia latent que amaga Brothers in Arms. Jo també lliuro una guerra; una guerra amb mi mateix i, a diferència del personatge de la magnífica cançó de Dire Straits, no puc veure-li el final.

Charles Trask

2009-10-19T07:15:00.000+02:00

I aleshores van arribar els dies solitaris a la vall de Salinas. La meva mare va morir d'esgotament, i el pare va marxar a treballar pel President poc després que el meu germà Adam se n'anés a fer el soldat. Vaig tenir cura de la granja, però em sentia molt sol. La brutícia va anar guanyant tots els racons on abans hi regnava la lluentor, i poc a poc vaig començar a sentir sons dins la casa buida. Començaven als capvespres, i no paraven en tota la nit. Sentia el sorolls que feia la meva mare, els sentia com si hagués tornat. Però amb la primera llum de l'alba desapareixien. Anava al poble un parell de nits al mes, però no em trobava a gust. Vaig llegir i vaig pensar molt, vaig escriure el que vaig poder. Vaig penedir-me de tantes coses que no podria dir-les totes. Trobava a faltar al meu germà, l'enyorava i em sentia culpable d'haver-lo envejat, d'haver-lo fet sentir malament simplement perquè el nostre pare el preferia a ell. Els dies passaven lents i al capvespre sentia por, en aquesta granja enmig de la vall de Salinas. Gairebé vaig oblidar-me del meu nom: Charles Trask.

Demòcrates de debó

2009-10-18T13:08:00.000+02:00

La convenció del Partit Republicà del 2004 hauria de servir per a que el món aprengués alguna cosa sobre la democràcia. L'aleshores senador demòcrata i ex-governador de Georgia, Zell Miller, va prendre el micròfon l'1 de setembre i va criticar durament la política antimilitar del candidat del seu propi partit; el també senador John Kerry. Amb llenguatge dur, i amb aquell encant que només tenen els polítics de la vella escola, Zell Miller va mostrar el seu suport incondicional al President George W. Bush que, per suposat, va guanyar la seva reelecció.
A Catalunya, si un diputat vota en contra de la tendència del seu partit ja pot anar fent les maletes. Així que ja saben que, si van a votar, en tenen prou amb mirar qui és el primer de la llista; la resta està formada únicament per replicants. Això sí, quan surtin del col·legi electoral, no s'oblidin de recordar com de sana i refinada n'és la democràcia catalana. Jo, entretant, em quedaré a casa mirant per enèssima vegada l'espectacular discurs de l'oncle Zell a la Convenció Republicana del 2004 i imaginant que, un dia, Montilla donarà suport a Convergència i ningú no s'espantarà. Sí que és veritat que aquest és un país petit.

En campanya amb Teddy Roosevelt

2009-10-14T07:40:00.000+02:00

El President Theodore Roosevelt estava immers en la bogeria dels darrers dies de la campanya per la seva reelecció quan un dels seus assistents va tenir una idea que semblava magnífica: imprimir milers de fulletons que incloïen una fotografia de Roosevelt per a repartir-los des del tren amb que el candidat recorria els Estats on ho tenia més difícil. La foto triada l'havia feta el fotògraf Moffett, de Chicago i era perfecta. El que no van saber els assessors de campanya fins que no van rebre les impressions era que, a peu de foto, un petit text indicava que el copyright de la imatge pertanyia als estudis Moffett, els quals, per cert, no havien vist ni un dòlar. Era massa tard per a imprimir nous fulletons, i impossible desplaçar-se fins Chicago per a negociar el preu de la fotografia. George Perkins, gerent de campanya de Roosevelt, veient que el temps sel's tirava a sobre, va telegrafiar Moffett i li va explicar la situació: “Estem triant una fotografia per a incloure en els nostres fulletons, la publicitat que aconseguirà l'estudi escollit serà enorme i ens agrada molt la seva fotografia. Quant estaria disposat a pagar-nos per a que la triem?”. I així fou com la campanya de Teddy Roosevelt no només es va estalviar una quantitat impensable de diners per culpa d'una terrible errada en la tria de la fotografia sinó que, a més, es va embutxacar 250 dòlars d'un Moffett que saltava d'alegria en pensar en la publicitat que havia comprat per aquella irrisòria quantitat. No cal dir que el President Roosevelt va ser escollit amb un dels landslides més amplis que es recorden en la història electoral americana.

Ara i abans

2009-10-13T14:41:00.001+02:00

Krustagroup

Aquest matí totes les televisions anaven ben plenes de que el President Zapatero estigués a la Blair House, preparant-se per a visitar el flamant Nobel de la Pau i comandant en cap de les forces armades dels Estats Units d'Amèrica. Tot és rebombori i alegria perquè Espanya torna a estar a la primera línia del panorama polític internacional. Em resulta còmic que el que ara sembla una fita gairebé inassolible i digne dels més alts reconeixements fos, no fa tant de temps, una cosa ben habitual i severament criticada per opinadors, periodistes i altres espècies que fiquen el nas a la política Espanyola amb certa regularitat. No estaria de més que ens expliquessin quines són les diferències entre les trobades de Bush i Aznar i les d'en Hussein i Zapatero i perquè el que abans semblava una provocació és avui un pas cap a l'esperança de la construcció d'un món millor o no sé què. Que jo sàpiga, l'exèrcit americà segueix immers en les mateixes campanyes bèl·liques d'aleshores i el servei d'infermeria espanyol, si fa no fa, també. Potser l'única diferència és que ara la Casa Blanca menteix obertament quan diu que tancarà Guantànamo, o que de ben segur que a en ZP no li deixaran posar els peus sobre la taula de la saleta.

Debatre

2009-10-12T15:41:00.000+02:00

La gent que em coneix bé em pregunta com és que cada vegada entro a menys debats. La resposta és molt clara: no hi ha amb qui debatre. Conec un percentatge ridícul del pastís del saber, i com que sóc fan de la veritat i gaudeixo aprenent i pensant, abans m'agradava molt debatre, fer valer uns arguments contra els altres; reconec que de vegades amb vehemència, però amb una vehemència que responia únicament a la meva voluntat de convertir el debat en alguna cosa més divertida que una simple enumeració de motius. Però ho deixo, em retiro, no en vull saber res més.
Han acabat amb la meva paciència aquells que, fins i tot coneixent una part del pastís més grossa que la que jo conec, desconeixen -o decideixen violar- absoluta i meridianament les normes d'un debat. N'estic tip, de que cada vegada que defenso una posició aparentment conservadora sobre algun assumpte, l'arma esgrimida contra els meus arguments sigui dir que sóc un convergent prepotent. Jo no sóc convergent, perquè no sóc socialista ni moderat, tampoc nacionalista. Però, encara que ho fos, encara que fos el més compromès amb el partit dels convergents, seria això motiu suficient per considerar que els meus arguments son invàlids? Bull l'aigua a temperatures diferents -vigileu amb el dit i la lluna, santornem-hi!- en funció de qui enuncii la sentència? La distància entre Barcelona i Nova York varia en funció de qui la mesura? Doncs la gent, en general, fa servir aquest plantejament per anul·lar els arguments d'aquells qui creuen que pensen de forma diferent a ells i, a sobre, quan ho han fet ja no els pots fer sortir d'aquí. De vegades cometo l'errada d'entrar a justificar perquè no sóc convergent, i aleshores la controvèrsia muta i el debat mor per sempre, creant l'efecte òptic d'una victòria argumental de les hordes de gent que no té ni idea de qui és i què va escriure Arthur Schopenhauer.
Deixo els debats amb sectaris capaços d'obviar qualsevol mena d'argument en atenció a la condició política que ells creuen poder imputar al seu contrari, deixo els debats amb gent fanàtica de la mutatis controversia i la fal·làcia ad hominem. I, per tant, es pot dir que gairebé deixo els debats.
Queden, sortosament, les llargues tertúlies-debat sobre peculiaritats de la Presidència dels Estats Units amb gent amb la que sí es pot debatre, sempre plenes d'acudits i demagògia interna, amb l'únic propòsit d'exercitar, ni que sigui una miqueta, el cervellet.

El dret a ignorar l'Estat

2009-10-11T13:40:00.003+02:00

As a corollary to the proposition that all institutions must be subordinated to the law of equal freedom, we cannot choose but admit the right of the citizen to adopt a condition of voluntary outlawry. If every man has freedom to do all that he wills, provided he infringes not the equal freedom of any other man, then he is free to drop connection with the state - to relinquish its protection and to refuse paying toward its support. It is self-evident that in so behaving he in no way trenches upon the liberty of others, for his position is a passive one, and while passive he cannot become an aggressor. It is equally self-evident that he cannot be compelled to continue one of a political corporation without a breach of the moral law, seeing that citizenship involves payment of taxes; and the taking away of a man's property against his will is an infringement of his rights. Government being simply an agent employed in common by a number of individuals to secure to them certain advantages, the very nature of the connection implies that it is for each to say whether he will employ such an agent or not. If anyone of them determines to ignore this mutual-safety confederation, nothing can be said except that he loses all claim to its good offices and exposes himself to the danger of maltreatment - a thing he is quite at liberty to do if he likes. He cannot be coerced into political combination without a breach of the law of equal freedom; he can withdraw from it without committing any such breach, and he has therefore a right so to withdraw.

Herbert Spencer, Social Stastics

Ho poso en ploma de Herbert Spencer per veure si així se m'entén. Des de fa ja molt de temps que explico que tots i cadascun dels arguments que es presenten per a sustentar la legitimitat dels governs sobre tots els seus súbdits es poden desmuntar preguntant únicament perquè s'hi ha de sotmetre algú que no vol. Com diu Spencer, si l'home és lliure és també lliure per no acatar la disciplina d'un sistema i pot fer-ho perfectament sense lesionar la llibertat d'un altre. El problema rau en què el paradigma no ens permet rebutjar la protecció Estatal --sense acabar engarjolats, és clar-, precisament perquè la colla d'indocumentats que recolzen la tirania que ens mana pensa que rebutjar la protecció socialdemòcrata i deixar de pagar impostos implica una violació de la llibertat de tercers, cosa a totes llums falsa. I és així com anem trampejant des de fa ja uns quants segles i l'Estat ens esclavitza i ens mangoneja tot el que pot i més sense permetre'ns una sola possibilitat de defensar-nos.

Després de morts

2009-10-10T13:01:00.001+02:00

Rellegeixo el petit conte de Pere Calders en què es relaten les peripècies del senyor Passans i Rodavi per a fer-s'ho venir de forma que, esperonats per les particularitats del seu testament, tots els seus familiars es desfacin en gestos d'afecte en vers ell fins el dia de la seva mort. I em recorda, tot això, una de les mostres més grans de la misèria de la redistribució que defineix aquest tros de terra en què vivim com una presó de mar i muntanya: la regulació de les herències i llegats. I és que, benvolguts lectors, cada vegada que sento parlar de l'absurda figura jurídica de les quotes llegítimes en el repartiment de les herències noto aquella característica salivera prèvia al vòmit. L'Estat ens persegueix fins i tot després de morts. És increïble que, fins i tot criant malves, l'enorme aparell redistribuidor ens obligui a lliurar una part dels nostres calers a aquells qui ell designi. I què passa si vull donar tot el que tinc als pobres nens de l'Àfrica que moren de set mentre nosaltres rebem tractaments mèdics de luxe? I què passa si vull que em construeixin un temple funerari a l'estil egipci? Doncs que no puc perquè el papa-Estat ha decidit que no, que no sóc prou madur per a decidir què vull fer amb el meu patrimoni. Per si no en tinguéssim prou amb tributar en totes les modalitats possibles al llarg de la nostra amarga existència en aquest cau miserable, ens hem de sotmetre també des del més enllà.
No sé vostès, però jo cada vegada admiro més la gran Leona Helmsley que, farta de que els seus familiars li fessin la punyeta, va llegar gairebé tota la seva fortuna a la seva mascota. Pagar impostos es de gent petita, deia...

El camí a la llibertat: Nozick i l'analfabetisme funcional

2009-10-07T16:59:00.001+02:00

La clarividència de Robert Nozick en explicar els més elementals conceptes del repartiment just colisiona frontalment amb la incapacitat cognitiva dels qui creuen en la vigència de la redistribució centralitzada. Diu, el nostre teòric de la justícia de capçalera, que el que cadascú rep ho rep d'algú altre a canvi d'alguna cosa o com un regal. Aquesta sentència tan simple i breu hauria de servir de fonament per a tot un ideari político-filosòfic que acabaria amb el llastre pessadíssim del comunisme i les seves variants -socialdemocràcia-; però no. Intoxiquem els estudiants de dret amb lectures d'un sobrepassat John Rawls i amaguem Nozick per la seva perillositat. Alguns pocs es fan amb una còpia d'Anarchy, state and utopia, però tant és, perquè simplement no són capaços de comprendre el finíssim argumentari de l'estudiant de Harvard que va revolucionar la filosòfia de la justícia. Que no siguem lliures és el resultat d'una senzilla equació on el nivell de comprensió lectora és una de les variables. I és que el problema no rau en que Nozick s'ignori a les facultats de dret, perquè també s'ignora l'obra directa de Marx i tot i així els carrers estan plens d'entesos en la matèria. El problema és que qui llegeix Nozick no l'entén, de la mateixa manera que l'estudiant mitjà de Batxillerat és completament incapaç de comprendre la irregularitat de la línia temporal en les novel•les del fantàstic Muñoz Molina, o igual que un elevadíssim tant per cent dels graduats en ESO creu fermament que la capital dels Estats Units és Nova York.
Els arguments de Nozick són incontestables i fan inútils quilòmetres i quilòmetres de prestatges on es desen milers de llibres que sostenen insubstancials teories que intenten respondre sense èxit la famosa pregunta del professor Williams quina part del meu sou et pertany a tu i perquè. Ara només cal que s'entenguin.
El camí a la llibertat passa, doncs, per la complicadíssima tasca de fer que la societat aprengui a llegir i escriure.

Entre l'espasa i la paret

2009-02-15T02:35:00.000+01:00

Hi ha una nit immensa davant meu, la foscor més densa. Els fars del meu cotxe no són suficients per sobreviure-hi. Hi ha vidre i gasolina a l'asfalt, duc la lluna a la maleta i un record a la cartera. No sé on ets ni què fas, jo condueixo tota la nit. No pots escapar a l'eternitat d'aquesta autopista, a aquest darrer ball entre l'espasa i la paret. I la nit no acaba, i la música no mor però ho fan els àngels que cauen al darrera. No hi ha manera humana de resistir, d'aguantar un sol minut més en aquesta boira que escriu el teu nom als meus vidres. I a l'altra banda de l'avinguda les princeses de la nit ploren els prínceps que han marxat. Esperen el moment en què tot sigui perfecte, jo sé que mai no arribarà i somric mentre em veuen passar. Mira aquest cel orfe d'estrelles, mira aquests fanals que amb llum somorta intenten guiar els esperits aquesta nit. Ningú sap absolutament res de ningú. Cada rostre en aquesta multitud és una engruna en l'infinitud de l'univers. Tinc el cervell d'un soldat i el cor d'un poeta maleït. He conegut tanta gent que n'estic tip. Jo volia que tu fossis el que tu volguessis ser. I de sobte el cotxe ja no roda però vola, i aquest camí ja no és aquí sinó al costat oposat de la raó. I de sobte un anell colpeja amb força el terra i ressona en aquest pàram desert. I la nit no acaba, perquè res no acaba fins que s'ha vessat la darrera gota de sang. Hi ha una noia que plora, hi ha un noi amb el cor a punt d'esclatar i només cal una espurna. Però el fred és massa cert per imaginar el que podia haver estat, ganivets a l'alba que no arriba. Sento trets en la distància i aleshores una sirena i després mil més. I la vida diuen que segueix més o menys com si res. Bé, jo no ho sé, no sé si és veritat o simplement una manera de disimular tot allò que no ens podem explicar. Duc la nit més negra fins les seves darreres conseqüències i el motor fins el punt de fusió. No sé on ets ni què fas. Jo, per si ho vols saber, condueixo tota la nit, entre l'espasa i la paret.

Country

2009-02-11T00:00:00.003+01:00

A la gent del sud ens agrada el country. Quan comença a escalfar el sol, mai està de més arromangar-se la camisa i treure de l'armari les velles botes de cowboy. La carretera, fins i tot a Catalunya, no acaba mai. I un diumenge qualsevol pots trepitjar el pedal a fons i pujar el volum de la música al màxim, mentre abaixes les finestres i deixes que la brisa corri dins de l'habitacle. Si em permets un consell, tria la carretera que va de Castelldefels a Sitges per la costa: la C-31. El volant ha de girar suau, com si fos part del teu cos. La mà dreta sempre sobre la palanca del canvi de marxes. I hi ha la música, és clar, la música. No n'estàs tip, del pesat de l'Springsteen? Doncs, escolta, sàpigues que hi ha vida més enllà: Toby Keith, Alan Jackson, Keith Urban, Steve Earle, Robert Earl Keen Jr, John Denver, Sheryl Crow, Lucinda Williams, Johnny Cash, Hank Williams, Roy Orbison, Woodie Guthrie. Li'n diuen Country, i als del sud, als de Texas, ens agrada molt.

Toby Keith - I Should've Been a Cowboy

L'àngel de la guarda

2009-01-30T00:00:00.000+01:00

L'àngel de la guarda creua la ciutat de matinada, per trobar-la, per a que no torni sola, per a que no passi fred. L'àngel de la guarda vol tenir-ne cura, vol que no pateixi per res, que tot sigui dolç i el camí vorejat de roses. L'àngel de la guarda vol que estigui feliç, la truca i li diu que s'esperi, que vindrà a buscar-la i l'acompanyarà a casa. En un cotxe negre, condueix sota les pampallugues de la ciutat per trobar-la. L'àngel de la guarda vol la seva companyia, tenir-la a prop, sentir la seva veu. Parlaran d'altres noies i d'altres nois, parlaran de com la vida et lliga sense que puguis desfer el seu nus. L'àngel de la guarda la vol tenir a prop sense tocar-la, vol sentir la seva respiració ben a la vora, la fragància del seu perfum al paladar. I no vol tocar-la, perquè el contacte podreix els cors. Ella s'espera i somriu en veure'l arribar, sap perfectament a què ha vingut. La gent diu i pensa coses, però la gent no sap res. Ningú no sap qui és l'àngel, ni d'on ve, ni què fa quan no la salva. L'àngel i ella riuen i són sincers, no tinc clar si ho són amb algú altre. L'àngel li parla dels seus somnis, ella se l'escolta amb atenció i uns ulls que ell sempre ha imaginat infinits. L'àngel li parla d'altres batalles i altres castells, d'altres cims per conquerir, d'altres ports per amarrar. I ella se'l sent i li brillen els ulls. Quan marxa, caminant els carrers que el duen a casa, en la soledat de la immensa nit de Barcelona, ell sap que no és un àngel, que només està buscant la manera de dibuixar el llarg camí de tornada, per quan la vida sigui tan aspra que no li serveixin ni aquestes ales.

La meva proposta de reforma de la Constitució Espanyola

2009-01-28T00:00:00.001+01:00

Amb alguna retalladeta, és clar.

La bona vida dels polítics...

2009-01-27T00:00:00.001+01:00

El 9,1% dels Presidents dels Estats Units han estat assassinats en exercici del càrrec. El sou de Barack Obama ronda el mig milió de dòlars. Estarien disposats a córrer el risc? A mi no em vénen al cap gaire feines amb tan macabre percentatge.

John F. Kennedy. President 35, assassinat el 22 de novembre del 1963, a Dallas, TX.

William Mckinley. President 25, assassinat el 6 de setembre de 1901 a Buffalo, NY.

James A. Garfield. President 20, assassinat el 2 de juliol de 1881 a Washington, DC.

Abraham Lincoln. President 16, assassinat el 14 d’abril de 1865, a Washington, DC.

Stolen Car [Tracks Version] (Bruce Springsteen)

2009-01-26T00:00:00.001+01:00

Vaig trobar una noia i vaig assentar el cap, en una preciosa casa en un preciós poble. Ens vam casar i vam prometre no separar-nos mai. I, aleshores, poc a poc, ens vam anar esborrant del cor de l’altre. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més fosca, i ho faig el millor que puc per sortir-me’n. Sec aquí, sota la llum d’Stanton. Vull que m’atrapin, però no ho fan mai. Al principi pensava que era només qüestió de nervis, que tot marxaria en passar el temps i créixer el nostre amor. Però suposo que al final hi havia alguna cosa més que ens destrossava i ens feia plorar. I condueixo un cotxe robat, esperant en aquest llumet vermell. No paro de dir-me que tot anirà bé, que en aquesta foscor podria desaparèixer. Em va preguntar si recordava les cartes que vaig escriure, quan el nostre amor era jove i nosaltres valents. Va dir que la nit anterior les havia llegit i l’havien fet sentir-se com si tingués cent anys. Hi ha un riu que corre a través d’aquest poble i va a parar al mar. Jo era allà i en la foscor jeia i ella es col·locava sobre mi. Aquesta nit hi ha una festa a County Line, ballaran a Seven Trees. Des d’aquí puc veure com brillen els llums de la festa. Potser ella hi és, potser m’espera. L’altra nit vaig somiar que feia la trucada, jurava tornar i quedar-m’hi per sempre. De nou, ens casàvem al Victory Hall i sortíem de bracet per la porta de la capella. Puc recordar com de bé em vaig sentir quan el pare va dir: “fill, pots besar la núvia”. Però, en acostar-me per tocar els seus preciosos llavis, vaig notar com tot relliscava entre els meus dits. Ara condueixo un cotxe robat a través de la nit més negra, i em dic a mi mateix que tot sortirà bé. Però condueixo de nit i viatjo amb por, no importa el que faig ni on vaig. Ningú no em veu quan passo a la vora.

Genial escena de Cop Land, amb Stolen Car (The River version & lyrics) de fons

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Stolen Car (The River version & lyrics), live at Oakland, CA, 18.9.1985

Sense sortida

2009-01-25T06:00:00.002+01:00

Quan estàs atrapat no hi ha sortida. Al principi no ho entens. Tens un amic que t'ho explica, que diu que li passa, però tu ets incapaç de comprendre-ho i creus simplement que no és prou fort. El temps, com sempre, posa les coses al seu lloc i un bon dia et trobes atrapat entre aquestes quatre parets i el sostre negre que cobreix el terra putrefacte sobre el que jeus. No hi ha portes ni finestres, ni una sola escapatòria possible. Aleshores menges amb frenesí o no menges res, busques quelcom que t'esvaeixi, però no ho trobes. Absolutament tot el que fas et recorda allò que t'ha arrossegat a aquesta cel·la i creus que el teu cap esclatarà d'un moment a l'altre. L'angoixa s'apodera de tu i et guia. Tot el que fas ho fas conduït per aquesta pressió irreductible al pit, per aquest mal de cap, per aquesta suor freda que no t'abandona. Vagues per la ciutat com un ànima en pena. Fumes o plores, tant se val. Creus per un instant que el dolor remet, ni que sigui un poc, però aleshores una cantonada d'un indret qualsevol, un perfum o un so et tornen de nou a la realitat de les teves quatre parets. Sents veus a l'altra banda, et demanen que obris la porta i simplement surtis. El problema és que no veus aquesta porta, perquè senzillament no existeix en la teva ment. I et pren la desesperació, en no poder seguir el consell d'aquells en qui més confies. És així, i no ho entens fins que no hi ets dins. Aleshores sents la irrefrenable necessitat de demanar disculpes als qui havien estat aquí abans que tu, i als qui tu mateix cridaves que obrissin la porta. Fins i tot et vas enfadar amb ells perquè eren incapaços i ara veus perfectament perquè no ho feien: Quan estàs atrapat no hi ha sortida.

A guy from Texas who just got home...

2009-01-24T00:00:00.002+01:00

Part 1

Part 2

George W. Bush, former President of the United States of America. A guy who always did what he thought was right.

On The Road, una novel·la de Jack Kerouac

2009-01-23T00:00:00.004+01:00

"But then dey danced down the streets like dingledodies, and I shambled after as I've been doing all my life after people who interest me, because the only people for me are the mad ones, the ones who are mad to live, mad to talk, mad to be saved, desirous of everything at the same time, the ones who never yawn or say a commonplace thing but burn, burn, burn like fabulous yellow roman candles exploding like spiders across the stars and in the middle you see the blue centrelight pop and everybody goes 'Awww!'"
(Jack Kerouac – On The Road)

Diuen els espanyols que no hay mal que por bien no venga. Bé, jo vaig començar a llegir On The Road, de Jack Kerouac, arrel d'un dels incidents més desgraciats de la meva vida. Me n'havien parlat molt, d'aquesta novel·la, però no va ser fins que el germà d'un gran amic, que malauradament ja no és entre nosaltres, el citava, poc després de la seva mort, com un dels llibres que li havien marcat la joventut, que vaig decidir fer-me amb una còpia. El vespre en què el vaig comprar, una pluja tardoral intermitent regava els carrers de la ciutat i la brisa que l'acompanyava augurava l'inici de l'hivern. Va ser dur començar a llegir-lo, al tren de tornada a casa, tot pensant en el meu amic i en com anys enrera ell i el seu germà, inspirats en les vivències (minus the drugs) d'en Sal Paradise i en Dean Moriarty, creuaven la vasta terra americana fent autoestop.
El vaig acabar fa un parell de dies al mateix lloc on el vaig començar, i es va fer en mi l'instant de silenci que tan sols s'ha fet amb els finals The Fountainhead i The Grapes of Wrath. On The Road no m'ha descobert cap idea nova, però ha fet una tasca molt més important, m'ha confirmat moltes coses que intuïa i m'ha ajudat a aclarir què vull de la meva vida. On The Road i els seus protagonistes m'acompanyen en la meva frenètica voluntat de veure tots els racons d'Amèrica, en la meva ànsia malaltissa per saber què hi ha més enllà, en la meva angoixa per saber fins on aguanta el cos humà. Però jo no vull drogues, ni sexe desenfrenat amb qui sigui i on sigui, jo no vull les festes interminables d'en Dean. M'interessa molt més la relativa calma d'en Sal i la seva inquietud per saber com són les coses, per saber com és la carretera americana plena de nois que busquen la seva darrera oportunitat. El personatge d'en Sal Paradise -mirall de Kerouac- em frapa especialment. M'hi veig, o m'hi vull veure. En Sal mereix una reflexió a part. Prometo fer-la aviat i estaré encantat d'obrir debat amb qui hagi llegit el llibre i tingui interès en discutir la seva figura.
On The Road em presenta una vista panoràmica d'Amèrica que no puc deixar de connectar amb la que ofereix The Grapes of Wrath. Al capdavall les dues històries es desenvolupen bàsicament a la carretera, i amb poc més d'una dècada de diferència. Si John Steinbeck es va centrar en la part social de l'assumpte, en mostrar les preteses deficiències del sistema, el viatge de Kerouac és molt més introspectiu i precís. M'interessa més, perquè des de fa un temps i per culpa de The Fountainhead d'Ayn Rand em crida més l'atenció la manera de funcionar de la ment humana que els grans assumptes político-socials. Kerouac passa de llarg de la política. Els nois i les noies a Amèrica, que segons en Sal Paradise, s'ho passen tan malament plegats, tenen entre mans assumptes vitals als que convé donar prioritat.
Com deia al principi, no hay mal que por bien no venga, però tan de bo el mal que m'ha fet descobrir On The Road no hagués arribat mai. Coneixent-me, aquesta magnífica novel·la hauria acabat entre les meves mans igualment. Els recomano sincerament que la llegeixin.

Algunes idees sobre l'arribada d'Obama al poder

2009-01-22T00:00:00.001+01:00

Estic veritablement frapat amb les reaccions que la presa de possessió d'Obama està despertant entre els antiamericans de tota la vida. Els mateixos que no s'han cansat de repetir fins la sacietat, en els darrers vuit anys, que Estats Units no ha de ser la policia del món, ara ploren d'emoció mentre Barack Obama posa la mà sobre la Bíblia que ja va fer servir Abraham Lincoln en el seu jurament. Li demanen que acabi amb la crisi, amb les guerres i la fam al món, que els renti el cotxe i que torni els dinosaures a la vida. Canvi i esperança. Pobre home.
Em sap greu, però no li auguro al bo d'en Barack més de dues setmanes de calma. En quant efectivament es posi a fer feina i els opinadors, els electors i els europeus comprovin per fi que el President dels Estats Units no disposa de cap vareta màgica per fer desaparèixer els seus problemes, el seu índex de popularitat caurà en picat. Els moderats diran que Obama els ha decebut i els més radicals que els ha traït. Em sap greu de debò, perquè, tot i que no l'hauria votat ni en les primàries ni en les presidencials, em sembla que Obama no és un mal polític. I a més em cau bé.
Personalment, la cerimònia inaugural em va semblar un desastre. Sobretot per l'enorme empastifada perpetrada a mitges entre Obama i el jutge John Roberts en el jurament, que per primera vegada en la història es va pronunciar incorrectament. I també pel discurs inaugural, que a mi em va semblar el pitjor de tots els que ha fet el nou President, almenys des que va donar-se a conèixer al món com extraordinari orador en la convenció demòcrata del 2004. Tant per forma com per contingut. Se'l veia nerviós, s'entrebancava. A més no va dir ben bé res en els aproximadament vint minuts que va estar castigant els qui estoicament aguantaven el fred del Mall. Un estil molt europeu, em sembla, aquest d'anar donant voltes i més voltes sobre sentències absolutament buides de contingut efectiu. Moltes referències a la convivència de totes les races i religions i també a la multilateralitat de la nova política exterior americana. Chatter, chatter, blah, blah.
La nota positiva- i vull entroncar això amb la idea del primer paràgraf- és que, de nou, Obama va recordar que, per aconseguir els objectius proposats, caldrà treballar. I espero que el nou president no es cansi de dir-ho mai; que d'una vegada per totes la gent comprengui que el canvi que ell proposa ha de venir provocat per uns mecanismes i sistemes que no tenen a veure amb aquesta mena d'aura messiànica amb la que alguns l'han volgut revestir.
Com enamorat de la institució presidencial que sóc, li desitjo als Obama una feliç estada a la Casa Blanca. No crec, però, que els amics republicans, experts com ningú altre en airejar draps bruts, li posin les coses gens fàcils. Bill Clinton explica en la seva recomanable autobiografia que aquesta dèria republicana el va fer passar autèntiques males estones al llarg dels seus vuit anys al capdavant de la Nació, especialment en els primers temps, quan era encara jove i inexpert. La sempre divertida Ann Coulter ho avisava el 5 de novembre: “Tractarem el seu President amb el mateix respecte que ells han tractat el nostre”.
Bé. Welcome, Mr. President. Ens ho passarem bé.

Independence Day (Bruce Springsteen)

2009-01-21T00:00:00.000+01:00

Pare ves a dormir, es fa tard. Res del que poguéssim dir canviarà les coses ja. Marxaré demà al matí, des de la Porta de St. Mary. No arreglaríem això encara que poguéssim. La foscor d'aquesta casa té el millor de tots dos, i hi ha una foscor en aquesta ciutat que també ens té. Però no em poden tocar ara, ni a tu tampoc. No em faran el que vaig veure que et feien a tu. Així que digues adéu, és el Dia de la Independència. Digues adéu, és el dia de la Independència. No sé que és el que ens va passar sempre. Triàvem les paraules i fèiem les frases. No hi havia manera que aquesta casa pogués acollir-nos a tots dos. Suposo que érem massa iguals. Així que digues adéu, és el Dia de la Independència i tots els nois han de marxar. Digues adéu, és el dia de la Independència. Tots els homes han de fer el seu camí, el Dia de la Independència. Totes les habitacions estan buides a l'antro d'en Frankie, i l'autopista està deserta fins a Breaker's Point. Hi ha molta gent deixant la ciutat ara mateix, deixant els seus amics i les seves cases. Caminen a través de la nit per aquesta fosca i polsosa autopista, sols. Pare ves al llit, es fa tard. Res del que poguéssim dir canviarà ja les coses. I és que hi ha molta gent que arriba i veu les coses de forma diferent. Aviat tot el que sabem serà esborrat. Així que digues adéu, és el Dia de la Independència. Pare, ja sé les coses que volies però no vas poder dir. Però no em diràs adéu? És el Dia de la Independència. Et juro que mai me les vaig voler endur.

Bruce Springsteen and The E-Street Band – Independence Day. Live at Passaic, NJ, 19th September 1978

43

2009-01-20T00:00:00.000+01:00

Avui, el President Bush deixarà de ser-ho. No crec que la història el jutgi millor del que l'han jutjat els seus contemporanis. Hem de tenir en compte que, al llarg del temps, el gen de la burrície ha anat transmetent-se de generació en generació i que els que escriuran la Història d'aquí un segle seran els néts o els besnéts dels que ara es manifesten en favor de Hamàs. Personalment trobo que la gestió del President 43, tot i no ser ni de bon tros la millor possible, ha estat manifestament infravalorada. Entre els seus majors encerts destaco el gran triomf en seguretat -ni un sol atemptat terrorista en territori nacional des de l'11-S- i les retallades d'impostos. Entre les errades, sobretot la guerra de l'Irak -que no havia d'haver estat un objectiu prioritari donada l'existència d'Iràn i Síria- i el suport a programes governamentals que han donat ales a l'Estat del Benestar. La injustícia més gran que s'ha comès amb Bush ha estat criminalitzar-lo per la gestió de la crisi del Katrina, quan no s'ha de ser molt llarg per saber que el pes de les decisions havia de recaure sobre la governadora de Louisiana i no sobre el govern federal. Sincerament, no crec que la crisi econòmica tingui les seves causes principals en les decisions de cap govern. Estaran d'acord amb mi en què aquest és un resum molt breu de 8 anys de presidència i que l'assumpte dona per molt més, però tindrem temps de sobra per reflexionar-hi. Avui només vull dir que el President Bush ha estat molt millor president del que, en general, la premsa i els qui s'empassen tot el que diu creuen. Desitjo que la seva nova vida a Dallas li sigui molt més plàcida del que li ha estat a Washington. George W. Bush, el 43è President dels Estats Units d'Amèrica, s'ho mereix.

Un forat a la butxaca

2009-01-13T00:00:00.003+01:00

Recorria la ciutat amb la butxaca plena de retalls de notícies antigues, pues de guitarra i somnis a complir. Però la butxaca tenia un forat i les il·lusions s'hi escolaven, lentament però sense pausa, com l'arena d'un rellotge. Somreia sempre i mai tenia un no per resposta. Feia tot el que podia per viure amb alegria, acaronava les sis cordes de la seva guitarra i apagava el llum de l'habitació per sentir-ne la seva vibració amb nitidesa. Era feliç, però duia alguna cosa a dins que el despertava a mitjanit i no el deixava dormir. Aleshores conduïa per secundàries carreteres nocturnes sense que gairebé ningú no ho sabés, mentre, pel forat de la butxaca, els somnis seguien escapant lentament però sense pausa, potser una mica més ràpid que de costum. De vegades ens sumim en la nostra pròpia ànima en viatges tan llargs i profunds que ens espanta el que hi trobem a dins. La buidor no s'omple amb paraules ni amb carícies. En Sal Paradise deia que només seguia a la gent boja, perquè la gent boja era l'única gent que l'interessava. Ell se seguia només a ell mateix, i també era boig a la seva manera. Era víctima d'una bogeria que tenia molt a veure amb la consistència que no era capaç d'autoimposar-se. Moltes d'aquestes nits de carretera hauria donat la seva vida per a que en Sal Paradise l'hagués acompanyat, però en Sal Paradise només existeix en les pàgines d'un llibre preciós. I tant va observar la seva ànima en la foscor dels camins de muntanya que transitava, i tant de temps va deixar escapar sense decidir quina era la direcció correcta, que el forat de la butxaca va acabar per drenar totes les il·lusions. Fa temps que ningú no en sap res. Diuen que la darrera vegada que el van veure, volava dins del seu cotxe cap a un cim llunyà. Duia el cor i les butxaques buides.

Del Segura al Tallapoossa. (Coliseum - M-Clan)

2009-01-12T00:00:00.001+01:00

Mal que le pese a algunos, el mejor disco de rock and roll en castellano que se ha grabado jamás es, sin duda alguna, Coliseum, de M-Clan. Contra la ingente cantidad de basura infumable que se venía publicando en España a finales de los 90, los murcianos se sacaron de la chistera un elepé sencillamente magistral. Grabada en Canadá, esta joya del rock –me atrevería a decir que mundial- no da respiro alguno al oyente extasiado en ninguno de sus trece cortes. Rock sureño gestado en Murcia, tan raro como suena.

Poder escuchar los riffs y los solos de Santi Campillo –que es el mejor guitarrista de rock que hay en España, con perdón del siempre infravalorado Carlos Goñi- en Coliseum es algo por lo que uno debería dar las gracias cada mañana de su vida. Pero la cosa no se queda ahí, porqué un Carlos Tarque en un estado de gracia absoluto chilla los temas como si le fuera la vida en ello, arrancando sonrisas y lágrimas a quien escucha, arropado por una banda de una calidad sin igual en el panorama nacional.

La producción de Coliseum es lujosa en el sentido más rockero de la expresión. Las Fender Telecaster y las Gibson Les Paul rugen en los altavoces como lo harían en una taberna junto al Tallapoossa hace 25 años, con un sonido vintage que no pierde elegancia y no cede en potencia. La batería suena a puro nervio, nada de cacerolas ni de programaciones enlatadas. El bajo en su justo punto y los teclados del impresionante Iñigo Uribe como la sábana que envuelve el genial sonido de la banda. Mención a parte merece el milagro de la voz de Tarque, que contra todo pronóstico suena nítida y perfectamente insertada en el muro de sonido, sin que en ningún momento la agresividad eléctrica de la banda la tape.

Pero, cuestiones de ingeniería a parte, el alma de Coliseum está en lo directo de sus letras y lo urgente de sus melodías. Coliseum no es rock and roll, es el rock and roll. Sólo tienen que escuchar ¿Dónde está la revolución?, el tema más emblemático del álbum para entender lo que les digo. La intro con guitarra acústica, la letra desgarrada, el piano que entra por sorpresa y después la explosión eléctrica. Se le pone a uno la piel de gallina.

Un análisis tema por tema no procede cuando nos encontramos ante una obra maestra de tal calibre, sobretodo porque este disco no admite escuchas parciales. Si conduce usted su coche a velocidad de vértigo por alguna carretera secundaria y introduce el CD en la ranura, no va a atreverse ni a ajustar el potenciómetro del volumen entre la intro de batería de Deja que lo muerda hasta el melancólico final de Domingo de mayo. Si, a punta de pistola, alguien obligara a este modesto crítico a quedarse con un solo corte de Coliseum, escogería, con dolor, Maxi ha vuelto.

Coliseum, excelente rock sureño desde los tomatales de Murcia. ¿Quién lo iba a decir? Pues los chicos de M-Clan. Lástima que no escarmentaran con el mejor verso del disco -el río baja puro por el valle, y se pudre cuando llega a esta ciudad-, y acabaran pudriéndose ellos también en la infamia del pop-rock español de peluquería. Lo cierto es que quien escribe los colocó en su lista negra por todo lo que publicó después del bombazo comercial –y también ¿por qué no? musical- que supuso Sin Enchufe, pero cada vez que le da por apagar las luces de su habitación y escuchar de nuevo Coliseum tiene una especie de revelación de los dioses del Rock and Roll: Hay que atrapar el primer vuelo a Montgomery y peinar la orilla del Alabama hasta Mobile. Los viejos M-Clan, los de verdad, los de Coliseum, tiene que andar haciendo rock and roll del bueno en algún bar de carretera. La esperanza es lo último que se pierde, y más cuando hablamos de rock and roll.

Comunicat de l'Ambaixada d'Israel

2009-01-09T01:16:00.000+01:00

Font: Cat-Israel.org:

Comunicat de l'Ambaixada d'Israel

Efectius de l'Exèrcit de Defensa d'Israel van ser atacats amb bombes de morter des de l'escola de l'ONU a Khabalia. L'Exèrcit va retornar el foc al lloc d'origen de l'atac

Madrid, 7 de gener de 2008

Les investigacions confirmen que l'Exèrcit de Defensa d'Israel va respondre als atacs que sortien de l'escola de l'ONU a Khabalia.

Informacions dels serveis d'Intel·ligència israelians assegura que entre els morts per la resposta israeliana hi són Imad Abu Askar i Hasan Abu Askar, tots dos coneguts militants d'alt rang de Hamàs pertanyents a la brigada de llançament de coets.

A més, després de la resposta israeliana es van succeir una sèrie d'explosions que demostren la presència de municions i explosius a l'edifici.

L'Ambaixada d'Israel lamenta la mort de les víctimes civils però una vegada més insisteix que tota la responsabilitat és de Hamàs per utilitzar edificis civils com a base per als seus atacs, en aquest cas l'escola de l'ONU, i utilitzar-los com a polvorí.

El Dret Internacional qualifica de crim de guerra aquestes accions de Hamàs que una vegada més ha tornat a utilitzar la població civil com a escuts humans.

No és la primera vegada que Hamàs utilitza edificis de la UNRWA (Agència per als refugiats palestins de l'ONU) per les seves finalitats bèl·lics. Hamàs ha usat ambulàncies d'aquesta organització per transportar als seus membres armats. Un altre cas recent és el tret de bombes de morter des de l'escola de l'ONU a Beit Khanun l'octubre de 2007. Després de la protesta israelià les Nacions Unides es van comprometre a investigar el fet. Fins el present, Israel no ha rebut les conclusions d'aquesta investigació

(Traducció al català de cat-israel.org)

"Això no ho has argumentat"

2009-01-09T00:00:00.002+01:00

És una tàctica habitual entre certs pseudo-intel·lectualoides progres -que pensen que aquesta meva tendència sorneguera a l'hora de donar opinions vol dir que no he llegit Schopenhauer- desqualificar les meves afirmacions pel fet “que no estan argumentades”. No sé si aquests mestres de la retòrica exigeixen que cada vegada que algú diu que l'aigua bull a 100 graus acompanyi la sentència amb la corresponent explicació científica que la suporta, però a mi sí que m'ho fan. Ensinistrats com ho estan per les organitzacions político-terroristes on militen, no dubten en mossegar com gossets cada vegada que senten una veritat d'aquelles que el seu partit ha decidit vetar. Alguns ho fan simplement perquè són rucs com una mala cosa i s'han empassat les ordres de l'aparell propagandístic pel qual treballen i d'altres -els pitjors- són els ideòlegs de tot plegat i ho fan perquè són gent dolenta. Aquí a E-Street ens prenem les coses amb humor i de vegades ens permetem fer broma d'assumptes seriosos, hem estat prou intel·ligents per no deixar-nos sotmetre. Tornant al tema central, alguns progres m'insulten perquè dic que Israel té dret a defensar-se i no acompanyo aquesta afirmació de tot l'argumentari que em fa arribar a aquesta conclusió. La veritat és que no penso donar-los de nou el luxe d'una classe gratuïta, ja ho he fet algunes vegades i pobrets no han après res de res. Però que quedi clar que a mi no m'enganyen, que no aconseguiran fer-me pensar que el que dic és mentida simplement perquè no ho argumento cada vegada que ho he de repetir. Que quedi clar que a mi els monstruosos aparells d'aquests grups feixistes en els que s'han inserit no m'espanten el més mínim perquè sóc lliure i dic el que vull. I ja que hi som: l'aigua bull a 100 graus i Israel té dret a defensar-se.

Això no és Nova York (VI)

2009-01-08T00:00:00.001+01:00

Això no és Nova York, suposo que us en recordeu. Fa més d’un any que no teniu notícies meves, alguns us sorpreneu. De debò penseu que la feina de detectiu a Barcelona dona per tant? No, home, no. En aquest any que ha passat d’ençà que vau saber de mi per darrera vegada no ha passat res d’interessant. Marits banyuts que volen que busqui proves que desitgen que no trobi, algun nen una mica rebel a qui els pares volen controlar i alguna empresa que dubta de la bona fe dels seus treballadors. Amb la Lucy tot segueix absolutament igual. Evidentment no he posat els peus a Nova York, la crisi també afecta aquest sector podrit. Segueix quedant-me Cadaqués, això sí. I bé, de sobte m’han entrat ganes de fer-vos cinc cèntims i aquí els teniu. Qui sap si demà tornareu a llegir-me, si trigaré un mes a donar senyals de vida o si no ho faré mai més? Això no és Nova York.

Això no és Nova York – Part I
Això no és Nova York – Part II
Això no és Nova York – Part III
Això no és Nova York – Part IV
Això no és Nova York – Part V

2009

2009-01-07T07:30:00.000+01:00

A mitjanit, la tripulació de l'Staten Island Ferry ens desitjava per megafonia un feliç 2009. Els focs artificials feien encara més espectacular la vista de l'skyline de Manhattan que s'ofereix desde l'estuari del Hudson. Aquesta vegada hem rebut molts menys missatges que l'any anterior, i gairebé no n'hem escrit. Amb una mica de sort, l'entrada del 2010 anirà acompanyada únicament dels missatges que volem. No és veritat que un hagi de tenir molts amics per ser feliç. Només vaig fer-me un propòsit pel 2008, i l'existència d'aquestes quatre ratlles indica que l'he complert. Només tinc un propòsit pel 2009 que espero fer realitat amb la mateixa eficàcia que el de l'any anterior. No vull perdre'm en reflexions que no duen enlloc, les coses no són blanques o negres excepte aquelles que sí que ho són. Deixar Nova York és sempre un motiu per avergonyir-se, per molt que sàpigues que hi tornaràs aviat.

Quatre anys

2008-12-19T06:45:00.000+01:00

Al carrer del cementiri sempre fa fred. Un fred intens i colpidor, un fred que assassina qualsevol vestigi d'alegria o il·lusió. Recordo aquell cop com el cop més dur que mai m'he endut. Baixava del tren que prenia a l'estació de Castelldefels i que em duia a casa quan va sonar el telèfon. Em van dir que ell havia marxat per sempre, tan de sobte, tan injustament. I després el silenci més absolut. Hi ha qui diu que en aquestes ocasions el temps s'atura, però no és veritat. El que succeeix és que a tu tant t'és, que corri o no. Vaig seure en un banc, vaig aturar el meu vell discman i vaig plorar fins que ja no em quedaven més llàgrimes. Heus aquí la prova irrefutable que Déu no és del tot just. Després els formalismes, els tràmits absurds i les paraules buides, els vestits negres i el cementiri fred. Un hivern que no va tenir estiu. I aquest forat al cor que mai no es podrà omplir, perquè mai ningú no ens farà riure com ell, perquè mai ningú no proferirà aquells crits de joia que ordenaven més cava al sopar de Nadal. Aquest forat ningú no el tapa i simplement es fa més i més gran cada any. Qui s'adormirà al sofà després de sopar, mentre tots xerren? Qui explicarà els millors acudits? Qui ens portarà els millors regals? Qui em durà de nou aquell cotxe teledirigit fantàstic? Ell ens els portava sense embolicar, perquè ell era així. Cap embolcall, cap màscara que amagués res. Perquè ell era així, al natural. No hi havia Santa Claus ni Reis, aquells regals els comprava perquè li donava la reial gana, i mai ningú me'n tornarà a fer cap d'igual, per molt que s'hi esforci. Al carrer del cementiri sempre fa fred, molt de fred, les tardes en què visito la seva tomba. Passejant pel barri tots els racons em fan pensar en ell, perquè era l'amo i senyor d'aquesta ciutat grisa. Tothom el coneixia i tothom el recorda. Demà tothom tindrà un pensament per ell. Demà farà quatre anys que ens va deixar per sempre. I és fals que el temps curi les ferides, la meva sagna igual que aquell matí de desembre. Demà haurem passat quatre anys sense el Xavi.

Mentides a Pennsylvania Ave.

2008-11-11T00:00:00.000+01:00

Que s'hagués acabat la campanya que m'ha divertit durant tants mesos em tenia una mica trist, però reconec que no calia preocupar-se. Amb els progres la diversió és non-stop. L'última té a veure amb la postura del president electe Obama respecte la pena de mort. Parlo amb un progre prototip sobre els resultats de les eleccions americanes. És el típic comunista emocionat per la victòria del candidat demòcrata, del qui creu que en dos mesos haurà socialitzat Exxon i General Motors. Sense immutar-se, em deixa anar que està feliç que per fi hi hagi a la Casa Blanca un president contrari a la pena capital. Pata-pam! Li comento que el que jo tinc entès és justament el contrari i, llavors, amb aquella cara de plaer que posen els progres quan imaginen una conspiració, em diu que sí, que això és el que ha hagut de dir per guanyar les eleccions, però que en realitat hi està en contra. Jo sempre he estat de creure'm les versions oficials, però és veritat que des que Dukakis va pedre les eleccions al 88, clarament perjudicat per la seva contrarietat a la pena de mort, cap candidat demòcrata ha tornat a mostrar aquesta creença. Així que tenim dos camins. Si Obama està a favor de la pena capital, el progre s'equivoca, com tants progres s'equivoquen en tantes coses sobre Obama. Si hi està en contra, possibilitat que no cal descartar, Obama ha mentit, i no ha mentit en un assumpte negligible, sinó en un tema de vital importància en l'actualitat política americana. Si està en contra de la pena de mort ha mentit amb el clar objectiu de guanyar les eleccions, burlant-se doncs de milions de votants. Al meu interlocutor progre, pel que sembla, això no l'importa gens. Per a que vostès ho sàpiguen, apunto que aquest paio és el mateix que assegura que el que més li molesta del president Bush és com ha enganyat sistemàticament el poble americà.

Jungleland (Bruce Springsteen)

2008-11-10T00:00:00.001+01:00

Els Rangers van ser ben rebuts la nit passada a Harlem, i en Magic Rat va travessar la línia de l'Estat de Jersey. Hi ha una noia descalça asseguda sobre el capot d'un Dodge, beu cervesa calenta sota la suau pluja d'estiu. En Rat entra a la ciutat, s'apuja els pantalons, plegats comencen un petit romanç i desapareixen més enllà de Flamingo Lane. En Maximum Lawman recorre Flamingo, perseguint en Rat i la noia descalça. I aquí els nois viuen com ombres, sempre en silenci, agafant-se les mans. Des de les esglésies fins les pressons, aquesta nit tot és silenci al món, mentre ocupem les nostres localitats a la Terra de la Jungla. La colla de la mitjanit ja s'ha ajuntat i ha decidit on trobar-se. Es reuniran sota aquest senyal gegant de l'Exxon que il·lumina la ciutat. Company, hi ha una òpera a l'autopista, un ballet al carreró. Fins que els polis locals es carreguin la nit. El carrer està viu mentre se salden deutes secrets, es fan contactes i desapareixen sense donar ni una sola pista. Els nois empunyen guitarres com navalles i s'abraonen sobre els jukebox. L'afamat i el perseguit, exploten en les bandes de rock and roll, i s'enfronten l'un a l'altre a fora al carrer, aquí a la Terra de la Jungla. A l'aparcament els visionaris es vesteixen a l'última moda, als carrerons les noies ballen al ritme dels discos que punxen els DJ's. Amants de cor solitari, lluiten en carrerons foscos, desesperats a mida que avança la nit. Una mirada i un sospir just abans de desaparèixer. Dos cors bateguen sota la ciutat, ànimes com motors corrent a través d'una nit tan tendra. En una habitació tancada primer se senten sospirs de negació i després la rendició. Als túnels de la part alta de la ciutat, el propi somni d'en Rat li fot un tret. El só fa eco a tots els portals, enmig de la nit. Ningú no mira ja quan l'ambulància marxa, o quan la noia tanca el llum de l'habitació. A fora els carrers estan incendiats, en un autèntic vals de la mort. I els poetes per aquí baix no escriuen res, simplement seuen i deixen que les coses succeeixin. I amb la velocitat d'un ganivet, busquen el seu moment i intenten fer alguna cosa honesta. Però acaben ferits, ni tan sols morts, aquesta nit a la Terra de la Jungla.

Racistes

2008-11-08T00:00:00.000+01:00

Un fet a tenir en compte és que els negres van votar en massa a Obama. I quan dic en massa vull dir en massa, una massa tan gran com el 95%. Aquesta xifra no és sorprenent, tenint en compte la informació que teníem d'entrada, però m'agradaria que es tingués en compte en el futur. Imaginin que, d'aquí 4 anys, Obama busca la reelecció i s'enfronta, per exemple, al fantàstic Mitt Romney. Si el 95% dels blancs votessin l'ex-governador de Massachussets, quants segons trigaria la progresia europea a dir que s'ha fet patent el racisme dels americans blancs? No crec que més de vint, que és el temps que necessita la seva medul·la per processar els actes reflex. No sé vostès, però jo encara no he sentit ni un sospir sobre l'obvi racisme dels negres, que han marginat electoralment el senador McCain. I que no em vinguin ara a dir que aquest 95% dels votants de color (de color negre, concretament) ha votat blau perquè estaven més d'acord amb les polítiques del candidat demòcrata. Hi ha prou amb sentir aquest tall del programa del Howard Stern per adonar-se que no és així. Són uns racistes, però no ho dic gaire alt perquè no m'acusin del mateix.

Forty-fourth

2008-11-07T00:00:00.001+01:00

Si fins i tot el meu amic Coll s'ha permès el luxe d'emocionar-se al final de la campanya electoral americana, que porta gairebé dos anys seguint de ben a prop, en un article magnífic que tanca un cercle important en la seva vida, jo també me'l permetré. No els parlo de colors polítics, de fet no els he dit res en tota la campanya, d'analistes en sobren. Fent cinc cèntims els comento que preferia McCain tot i no ser sant de la meva devoció. Però la política americana va molt més enllà dels colors i de les preferències estrictament ideològiques. La política americana és èpica i plena d'herois particulars, de desconeguts que ho donen tot pel seu país. Barack Obama n'és un. El president electe del país més gran del món és un heroi sortit del no res que ha arribat a la Casa Blanca pels seus propis i indiscutibles mèrits, però que sobretot hi ha arribat gràcies a l'amor que professa cap al seu país. Barack Obama és negre, i això a Amèrica, avui, tant se val. Tot és possible a Amèrica. Vaig sentir el discurs que el president electe va fer quan ja era virtualment el guanyador d'una nit màgica, i em vaig emocionar. Em vaig emocionar i molt amb les paraules d'un home nascut per ocupar el càrrec que a partir del 20 de gener ostentarà. Tot és possible als Estats Units d'Amèrica si un té un somni i les ganes suficients per acomplir-lo. Yes, we can. No comparteixo gran part de les idees d'Obama, i penso que McCain ho hauria fet millor, però és innegable la qualitat política d'aquest senyor. És innegable la seva superioritat retòrica i la seva inacabable capacitat per emocionar la gent que el sent. Durant quatre anys, Barack Obama serà el meu president. Perquè, de vegades, la política és simplement un discurs al Grant Park de Chicago. Ja saben el que penso, sobre el paper dels polítics en l'economia. La política, de vegades, és pura estètica. I això en Barack Obama ja sap com fer-ho anar. Hail to the chief.

Primera part

Segona part

Retrat

2008-11-06T01:00:00.000+01:00

Destil·la glamour en tot el que fa. Un glamour que no té res a veure amb els diners o la classe social. Destil·la un glamour que va molt més enllà de les coses materials. Camina lleugera, com una brisa que recorre la ciutat. Si somriu s'il·luminen els fanals i si està trista els núvols reguen l'asfalt. A les línies de la seva pell suau s'hi amaga una història que deu ser més dura del que jo imagino i que li ha donat una saviesa que jo no aspiro a assolir mai. Diu que no li agrada la seva veu, però algunes vegades jo la truco només per tancar els ulls i sentir-la. Obre portes que sempre havien estat tancades abans. S'ha de ser molt idiota per no voler anar amb ella fins la fi del món, si t'agafa la mà i et demana que hi vagis. Gaudeix del cafè del diumenge al matí, i llegeix diaris de principi a fi mentre se'l pren. Modesta, sempre diu que no en sap gaire, de l'actualitat. Però no falla mai. Sap quan callar per fer que un silenci ho digui tot. S'estima aquest tros de terra en què vivim tot i les coses que li explico i m'ha ensenyat tants indrets inoblidables que serà difícil caminar per aquesta ciutat sense pensar en ella. Pertany al reialme de les coses boniques i, en la seva idealització, la tramuntana li fa volar els cabells i al seu darrera hi ha el mar de Cadaqués. Vaig prometre-li un retrat el dia que ja no volgués saber res de mi. L'únic que els puc dir és que espero haver-me avançat.

Backstreets en profunditat

2008-10-29T22:47:00.001+01:00

Un lector em demana la meva opinió sobre el sexe de Terry, de Backstreets. Aquesta és una de les preguntes relacionades amb la interpretació de cançons del Boss que més vegades m'he fet. Com ell bé apunta, Terry és tant nom de noi com de noia i, per tant fa de difícil esbrinar. Però si anem al fons de la qüestió, a la interpretació de la lírica de la cançó, potser podrem arribar-ho a definir.

La història que s'explica a Backstreets és bàsicament la de dos amics que, enfonsats en el tedi de les seves vides fracassades, fugen de tot per amagar-se en els carrerons de la ciutat, esperant aquella espurna que ho faci saltar tot pels aires. De nou, la recerca de la llibertat, aquesta vegada entesa com el deslliurament dels llaços que ens lliguen amb el nostre passat i al nostre propi fracàs. Fins aquí és realment poc important que en Terry sigui un noi o una noia i fins i tot podríem valorar la possibilitat que en Bruce triés un nom ambigu a propòsit. Veiem què hi ha més enllà.

La cançó es divideix en quatre escenes força ben definides i diferenciables entre sí. La primera serveix d'introducció i presenta els motius pels quals en Bruce i en Terry fugen a la vella casa de la platja. Parlen d'un amor molt dur i ple de derrota, que pot ser un amor passat, o la referència al seu sentiment general vers la resta de l'univers. A la segona tots dos van a la platja d'Stockton i, si bé és cert que allà és on aparquen els amants desesperats, també ho és que ells seuen amb els últims reis del carrer Duke. Això em fa pensar més aviat en una colla d'amics que passen la nit fent-la petar. La tercera, que té lloc quan en Terry ja ha abandonat la casa i en Bruce, ens dibuixa una vista general de la desesperació de la ciutat a la nit. Hi ha un foc creuat d'acusacions entre en Bruce i en Terry que jo sempre he interpretat com una discussió entre dos amics. La quarta escena, la més íntima de totes, en flashback, és la que més em fa dubtar. Un decrescendo en la intensitat de la música ens obre la porta d'una de les habitacions de la vella casa de la platja. Lying here in the dark you're like an angel on my chest. No sabem si en/na Terry realment recolza el seu cap sobre el pit del Bruce, o si simplement és una figura literària que el Boss fa servir amb motivació lírica. Però el cert és que immediatament després arriba la lletania més amarga de qualsevol de les seves cançons: Remember all the movies / Terry that we'd go see / Tryin' to learn how to walk like the heroes we thought we had to be / And after all this time we found we're just like all the rest / Stranded in the park and forced to confess to go / Hiding on the backstreets. Aquesta darrera concatenació de versos només em sembla dirigible a un amic, a un amic amb qui un planejava compartir-ho tot i finalment t'abandona, potser per una noia, o potser per una pèrdua d'esperança. Fins i tot en la intimitat de l'habitació de la casa de la platja segueixo pensat que en Terry és un noi o com a molt una noia amb la que només hi ha hagut una amistat molt forta. Dos amants no protagonitzen una història tan intensa com la de Backtreets sense fer una sola referència als seus instints. El colofó d'aquesta darrera estrofa i de la cançó és un Terry we swore, forever friends, que en certa manera aclareix les coses.

Aquest dolor tan amarg que en Bruce transmet amb la seva veu durant els més de cinc minuts del tall sempre m'han fet pensar en una amistat entre dos nois. El dolor que la noia produeix en marxar és un altre, és més aviat el dolor de Drive All Night, també molt amarg però sempre amb el toc de dolçor que li confereix la possibilitat d'arreglar les coses. Al final de Backstreets tot està perdut i en Bruce, amagat a la casa abandonada, no veu una altra sortida que seguir esperant l'espurna. Tant és que en Terry hi sigui o no: you can blame it all on me Terry / It doesn't matter to me now. Aquest Bruce instal·lat a la casa de la platja és el Bruce que en el tall següent cantarà Born To Run, perquè encara hi creu, en la seva joventut i en la recerca de la llibertat. En Terry, quan marxa, marxa directament als talls del següent disc del Bruce, Darkness On The Edge Of Town, per buscar la llibertat a través de camins més foscos però potser més reals. Potser Backstreets només té un protagonista, les dues cares d'un mateix esperit, d'un mateix noi. La part que vol créixer i la part que es fa forta a la platja d'Stockton, negant-se a cedir ni un sol centímetre en els seus somnis i les seves aspiracions.

Thunder Road en profunditat

2008-10-27T21:06:00.002+01:00

Xerro, entre copa i copa, amb un home savi sobre la interpretació de Thunder Road. Col·lisió. Ell diu que el Bruce va fins el porxo de la Mary per ficar-la dins del seu Chevy, dur-la de passeig a vagi a saber on i després robar-li un polvo qualsevol. Ja està. Per mi Thunder Road ha de ser, és, molt més que un desig sexual.

Thunder Road és la gran història d'amor i llibertat, de rock and roll. Per mi Thunder Road sempre ha significat la recerca, la recerca de quan un està eufòric i vol compartir aquella sensació immensa amb algú real. Mai he pensat que el Bruce i la Mary de Thunder Road anessin al llit la primera nit, ni la segona.

Condueixen junts a través del desert de la soledat i l'ofuscació, a través del no res d'un parell de joves atrapats als seus barris, perseguits per l'ombra del seu propi fracàs. El que busquen és la terra promesa i estic segur que per Bruce Springsteen -com per mi- l'essència de la terra promesa no es troba precisament en el que diuen els instints.

La recerca de la llibertat és el tema entorn al qual giren totes i cadascuna de les cançons del Born To Run, i Thunder Road, que obre l'àlbum, és la cançó que més clar ho deixa. La Mary de Thunder Road és la Mary de The River i de Mary's Place, també la de Maria's Bed. La Mary de Thunder Road és l'amor etern, també sexual, però no exclusivament. Hi ha molt més sentiment, una complexitat manifestament major en l'atracció vers la Mary que vers la Sandy o la Jackie de New York City Serenade. El propi Bruce li diu a la Sandy: love me tonight, 'cause I may never see you again. A Thunder Road no hi ha referència a cap possible final, perquè no és una cosa que en Bruce es plantegi quan puja al seu atrotinat cotxe per recórrer el camí fins el porxo de la Mary. Justament, la Mary ja n'ha conegut a molts d'aquests que només buscaven el goig d'una nit. Però el nostre heroi se'n desmarca de forma brillant: There were ghosts in the eyes of all the boys you sent away / They haunted this dusty beach road in the skeleton frames of burnt down Chevrolets / They scream your name at night in the streets / Your graduation gown lies in rags at their feet / But in the lonely cool before dawn / You hear their engines roarin' on / And when you get to the porch they're gone on the wind / So Mary climb in / This is a town full of loosers and I'm pullin' out of here to win. Ell no vol ser un altre perdedor que deixi escapar la Mary, ell la vol per sempre.

Evidentment, la Mary és una idealització, i en Bruce va haver de seguir buscant aquest amor etern molt més enllà. Però la Mary de Thunder Road és la woman I can call my friend de Better Days, és el somni que es persegueix durant tota una vida i que, al final, abraces amb tota la intensitat de la teva ànima, per no deixar-la escapar mai. Thunder Road parla de la recerca de la llibertat i de com l'home té la necessitat imperiosa de tenir algú al seu costat amb qui recórrer la carretera del tró que hi mena.

Hi ha un nexe indissoluble entre la llibertat i el Rock and Roll, i Thunder Road n'és l'oda per excel·lència, aquesta música gloriosa i eterna que mai mor en els nostres cors. El dia que Bruce Springsteen va sortir de casa i va anar a buscar la Mary, va decidir emprendre un camí de revolts i ombres, un camí molt més complicat que el camí cap al polvo amb la Jersey Girl de torn. No hi ha punt possible de comparació entre la dolça Mary o la meuca de For You, entre la preciosa Mary i la fresca de la Cynthia, entre la bonica Mary i l'esbojarrada Rosalita.

Thunder Road és la gran història d'amor i llibertat del Rock and Roll. I el Bruce i la Mary no follen, fan l'amor.

Bany d'humilitat (2)

2008-08-26T14:57:00.000+02:00

Jo, que sempre me les he donat d'imbatible tità i que he anat estenent el mite que no necessito vacances, aquest any estic desesperat per que arribin. És possible que m'estigui fent gran -en sentit metafòric, és clar, perquè de gran segur que me'n faig. Aquesta sensació de terrible cansament és com un bany d'humilitat que de ben segur em calia i darrerament ja en van uns quants. Fa un temps els vaig dir que escriuria menys per no inundar-los amb el munt de merda que darrerament teclejava, i ara això. D'un temps cap aquí m'han marxat fins i tot les ganes de passar-me de llest fent veure que sé molt de coses de les quals no en sé tant o directament no en sé un borrall. No sé si és que em calen vacances o que estic deprimit. Bé, deu ser, com els deia, que em vaig fent gran. I si es pregunten perquè els marejo amb aquest munt de porqueria infecta que els explico, els diré, senzillament, que ho faig per compensar-los, amb una exagerada dosi de sinceritat, per les ximpleries que m'han hagut de tolerar. Potser, a partir d'ara, tindran la sort o la desgràcia d'anar sabent més sovint de mi.

On eres tu?

2008-07-07T15:22:00.003+02:00

On eres el 9 d'abril del 99? Diuen que tinc 21 anys, que vaig néixer la primavera del 87, al costat del Camp Nou, i per això aquest patiment culé que no acabo d'abandonar mai. Però jo sé que no és veritat. També diuen que són un paio força racional. La Júlia sempre em diu que fins i tot massa, que no calculi tant, que gaudeixi. Però jo calculo el que em ve de gust. I de fet sóc força racional excepte quan s'apaguen els llums i l'escenari s'omple d'aquelles figures llegendàries que fan dir-se E-Street Band. On eres tu el 9 d'abril del 99? Diuen que tinc 21 anys, que vaig néixer una tarda calorosa de l'abril del 87. Fals. Si néixer és iniciar el camí a la vida jo no vaig néixer al 87 sinó 12 anys després. 11 anys, 11 mesos i 9 dies després, per ser concrets. On eres tu aquell vespre d'abril, quan al Sant Jordi es va fer la foscor? Que lluny van quedar de cop aquelles ximpleries de pre-adolescent. Quin foc més purificador el que va cremar els meus discos d'infectes grups de pop formats per nois i noies amb el cervell de la mida d'un cacauet. On eres tu, mentre la bateria del totpoderós Max donava l'entrada al moment màgic en que les guitarres de l'E-Street Band tornaven a sonar plegades després de tants anys? On eres tu, aquella nit d'abril en què Barcelona es va rendir als peus de la banda més gran que ha existit mai? On eres tu la nit en què jo vaig néixer? On eres, la nit en què el món va saber que el futur del rock and roll era el mateix que Jon Landau havia vist a Boston, gairebé 30 anys enrera i que el seu nom era Bruce Springsteen? I was there.

L'instant que va canviar la meva vida. Bruce Springsteen and The E-Street Band, Barcelona 1999.

Dylan a Andorra

2008-06-24T13:37:00.002+02:00

Deixem enrera Barcelona i la biblioteca, la per mi incomprensible histèria dels exàmens finals. Encarem el cotxe vers Andorra i despleguem l’arsenal de música que duem preparat. Em vaig prometre que mai tornaria a gastar-me un sol euro per entrar a un concert d’en Bob Dylan i, heus aquí, aquesta vegada n’he deixat anar quaranta-cinc. És veritat que penso el que sempre dic, que en Dylan canta i toca molt malament i que, a més, em cau fatal. Però sóc feble i Don’t Think Twice It’s All Right em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto. Andorra m’angoixa, també, perquè tot és petit i perquè tot i estar-hi molt a prop, em deixa molt lluny de la meva estimada regió de Midi-Pyrénees. Així que, aquesta vegada, en Dylan surt per 45 euros d’entrada, 50 de gas-oil, una barbaritat de peatges, l’hotel a Encamp i l’estrès d’entrar al país dels grans magatzems. Coherència. Confesso que, en part, em feia gràcia això de fer un cap de setmana fora mentre a Barcelona la gent estudiava desesperada. I, en fi, el concert és espectacular des de la primera fila, perquè en Bob Dylan és en Bob Dylan i ho fa tot malament excepte la màgia. Surto de la Farga de Moles, al dia següent, prometent-me a mi mateix que no em tornaré a gastar un cèntim en el trobador de Minnessota. Però sé perfectament que tan bon punt en Dylan torni a prop de casa l’aniré a cercar i els diners em seran igual.

Long Walk Home (Bruce Springsteen)

2008-06-19T23:49:00.000+02:00

L'altra nit vaig estar al teu portal, intentant imaginar què havia anat malament. Vas esmunyir alguna cosa a la palma de la meva mà i vas marxar. Podia sentir la mateixa olor d'intens verd d'estiu, a sobre meu, el mateix cel nocturn brillava. En la distància, veia el poble on vaig néixer. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. A la ciutat, vaig passar la botiga de queviure d'en Sal, la barberia de South Street. Totes les cares que miro em semblen de perfectes estrangers. El Mur dels Veterans sobre el turó, estava silenciós i sol. El menjador estava tancat, amb un cartell a la porta que simplement deia “he marxat”. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Aquí tothom té un veí, tothom té un amic, tothom té una raó per començar de nou. El meu pare va dir “fill, tenim sort, aquest és un poble preciós per néixer. T'abraça i ningú s'apilona o intenta fer les coses sol. La teva bandera voleiant sobre els jutjats, vol dir que hi ha coses inamovibles. Què som, què fem i què volem”. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa. Serà un llarg camí a casa. Hey preciosa, no m'esperis, serà un llarg camí a casa, un llarg camí a casa.

Bruce Springsteen – Long Walk Home

Ja hi pot comptar

2008-06-18T19:52:00.002+02:00

Déu n’hi do, el temps que feia que no escrivia. No els voldria enganyar, algunes vegades he pensat de tancar el meu bloc i demanar-li al Salvador que fes el propi amb la meva modesta finestreta a la casa gran del seu web. Al final, però, sempre em faig enrere i decideixo conservar els meus espais cibernètics. I és que, gaudint com gaudeixo observant com el que escric fa enrabiar a una colla de comentaristes de dubtosa solvència encefàlica, seria ben ruc de deixar de provocar-los. És veritat –o almenys ho és en el meu cas- tot allò que s’explica sovint que escriure ajuda a canalitzar sentiments, a ordenar el pensament i a sentir-se millor. Però si busqués només aquests resultats segurament no publicaria res, perquè tampoc em sembla que el que escric sigui de gaire qualitat. Publico, principalment, perquè m’interessa la reacció de la gent a les meves idees i, també, perquè gaudeixo observant com molts lectors, incapaços de comprendre alguna cosa més profunda que les instruccions d’un semàfor, les intenten refutar apel·lant a la procedència dels meus avis o al lloc on visc. És terriblement divertit observar l’analfabetisme funcional de la majoria. Em frego les mans pensant en la quantitat d’inútils que m’insultaran per escriure aquestes quatre ratlles i demostraran, de nou, que alguns cervells són equiparables en grandària a un cacahuet. Algú em va demanar fa uns dies que continués escrivint per a fer enrabiar tota aquesta corrua d’idiotes. Ja hi pot comptar. Gràcies.

Sarrià

2008-05-30T01:28:00.000+02:00

El meu barri moral és Sarrià. A banda de Manhattan, s'entén. Sarrià és el meu barri moral per les braves del Tomàs, perquè és un poble insertat a la gran ciutat, pels vespres de primavera a la sortida de ferrocarril de Mare de Déu de Núria, per les nits de pluja arrecerats al billar del Sotavent, pels concerts a Casa Orlandai. Sarrià, com un oasi de tradició en la terrible Barcelona. Quan estàs fart dels carrers bruts i desordenats de l'Hospitalet sempre pots pujar a fer una cervesa a Sarrià. Sarrià entre setmana, un vespre de dimecres i un pica-pica improvisat. Qui no té amics a Sarrià està perdut, perdut en la misèria de no poder-hi anar en qualsevol moment. Sarrià és el meu barri moral. Sarrià, per Via Augusta, per Major, per cal Guim, per retrobar-nos amb el Serx ara que se'ns ha fugat, perquè em dona la gana. Si vas per Sarrià hi haurà el Casas, i després s'apuntaran a la cervesa el Vilanova i el Cervera, en la més estudiada i agradable de les rutines. Sarrià, com un oasi del que no voldria marxar, com un paradís al que anar a parar. Des del més terrible de la ciutat fins el refugi de la glòria i la pau de Sarrià. Sarrià, com un llum encès per guiar les passes de la teva vida. La prevista calma de Sarrià, l'agradable brisa d'estiu que ja s'acosta a Sarrià. El meu barri moral. Ens trobarem, aquesta nit a Sarrià...

Sequera

2008-05-16T00:03:00.000+02:00

Observo amb delit com, de nou, la primavera torna a remullar aquest petit país nostre i tants mesos d'alarma social per la sequera queden en el que queden sempre: en un precedent que em permetrà tornar a escriure aquest article l'any vinent. Tot i que seria negar l'evidència dir que aquest any les coses han estat un pel més serioses, l'esquema ha estat, si fa no fa, molt similar al que recordo des que tinc ús de raó. La -sorprenent!- absència de pluja estival comença a fer desfilar per les teles i les ràdios la corrua de polítics infectes que el nostre gran i refinat poble ha votat en democràtica elecció. Parlen de restriccions futures, de previsions cabalístiques i de transvasaments que són captacions. Després, és clar, arriben abril i maig i plou més o menys com sempre i les reserves, tot i que potser no tan grans com d'altres vegades, són suficients per garantir els nostres capricis aquàtics. La vehemència de les advertències estalviadores decreix i, de sobte, el silenci. Els polítics es dediquen de nou a la seva tasca habitual de legislar sobre la igualtat i la tolerància mentre preparen la bateria d'amenaces apocalíptiques que de ben segur tornaran a deixar anar l'estiu vinent, quan el juliol sigui el mes més sec i calorós de la història. Ara Montilla i Baltasar no es posen d'acord sobre si s'han d'aixecar o no les restriccions, així que ja es poden fer una idea de la poca transcendència d'aquestes. I bé, raindrops keep falling on my head...

Asbury Park

2008-05-09T15:18:00.003+02:00

No sabíem ni de què fugíem, però almenys fugíem plegats. De l'altra banda del mar, el sol ens semblava molt més radiant. Les mateixes malediccions ens havien perseguit als dos durant tota la vida i aquell estiu no va ser diferent. En la soledat de les nostres cambres somiàvem amb destrossar aquells carrers de foc. Les ànimes connecten i ho fan molt millor quan estan atrapades dins d'un parell de cors trencats. Un dia llunyà, d'un novembre passat que va ser fred i ple de desgràcies, en un bosc d'alta muntanya, sense gairebé saber el nom de l'altre, vam començar a cantar plegats una cançó de rodamóns que tan sols podien córrer sense parar fins trobar aquell lloc sota el sol al que sempre havien volgut anar. No sabíem ni de què fugíem, però tampoc ho sabíem llavors. Segurament fugíem d'aquesta ciutat de merda on els somnis són engarjolats des del dia del seu naixement. Segurament fugíem del que no volíem ser, del que la resta volia que fóssim per ells. Aquell estiu res no havia canviat excepte les nostres prioritats vitals i el nostre cinisme, que havíem amplificat d'una manera insultant. Aquell estiu, en aquell cotxe, la música era la de sempre i la cantàvem igual de fort, amb la mateixa ràbia de sempre. No diré que la cantàvem com si ens hi anés la vida, perquè ens hi anava, i si haguéssim callat ens hauríem mort. Aquell estiu, aquells dies de final d'estiu, no sabíem ben bé de què fugíem quan vam abandonar Manhattan pel Lincoln Tunnel, però sí sabíem on anàvem. Poc després de passar el New Jersey Turnpike, a la Highway 9, un cartell va aparèixer davant nostre: Asbury Park, 20 miles.

Per molts anys, Israel

2008-05-08T22:33:00.000+02:00

1948 - 2008

Democràcia...

2008-04-27T22:21:00.001+02:00

Símptoma de la innegable immaduresa democràtica d'aquest cau que és Espanya és l'enrenou de ca l'ample que s'ha organitzat al PP després de les eleccions. Tota la sorpresa que han generat en els mitjans de comunicació espanyols les desavinences entre Rajoy i Aguirre és la prova que aquest Estat encara no ha passat ni el període de prova. Lògicament, en un partit de les dimensions del PP hi conflueixen diversos corrents ideològics i, naturalment, cadascun d'ells tindrà els seus partidaris i detractors. Al PP, d'entrada, hi ha en Rajoy personalitzant el conservadurisme i la moderació més fastigosa i de l'altre Aguirre liderant el que podríem, amb molta cautela, anomenar la facció més liberal. I ara s'estiren dels cabells i tots dos intenten demostrar que la seva visió és la millor. Fantàstic, no? Doncs no. No oblidin que això és Espanya i que la sola menció de la paraula “primàries” fa contraure els músculs de la cara a més d'un. Ja sé que acabo sent pesat amb el tema, però és que no ho puc evitar. Veig com s'escupen a la cara Obama i Clinton i se'm cau la baba. És el que em sembla més normal. Un partit amb milions de votants ha de tenir, gairebé per força, diferents idees encarnades per diferents persones. I passat pel filtre de la democràcia això s'ha de canalitzar en unes primàries. But this is Spain i si en un partit hi ha desavinences no hi ha democràcia sinó sorpresa, but this is Spain i si en un partit hi ha desacord això no es potencia sinó que s'intenta silenciar. Doncs ells sabran, a mi me la porta fluixa, la veritat. Per cert, si poden, votin McCain.

El puto Coll

2008-04-26T16:25:00.000+02:00

Com bé saben, de ja fa temps que, donada l'estupidesa sovint extrema dels seus congèneres, qui escriu ha decidit no concedir gaire espai literari a l'admiració. De vegades, però, costa no escriure unes modestes línies per deixar constància de les troballes de pes encefàlic considerable que, amb una escassetat preocupant però previsible, va fent.

Em van parlar del Jordi Coll -el puto Coll a partir d'ara- com “el nazi de Sant Andreu” i la veritat és que tot i que acostumo a estimar correctament el valor de les persones, en el seu cas vaig fallar. El vaig subestimar, vaja. Vaig subestimar la imatge que me n'havien venut, perquè no creia que fos tan bèstia com s'explicava en els cercles liberals del seu barri. I, en efecte, no ho era tant. Ho era més, molt més. Vam coincidir per primera vegada en un d'aquests sopars de sonats que de tant en tant organitzem, i per ventura va anar a seure just al davant meu i no vaig parar de riure en tota la nit. La seva presència física no imposa, i això dona un valor afegit a la seva brutalitat argumental. Nosaltres, que tant frivolitzem perquè -ho admeto- ens agrada pensar que som els reis del món, ens movem bàsicament per impuls de la gràcia, és a dir, només fem coses que ens provoquen una hilaritat que ens sembla suficient com per consumir-hi part la nostra energia. I en això el puto Coll és un mestre.

D'ençà d'aquell sopar no ha passat una sola setmana sense que ens hàgim intercanviat mails o sms amb aquestes coses que ens fan riure, sense sopars o sense viatges. Hem anat plegats a Nova York dues vegades. Imaginin-se, setmanes senceres amb la panxa a punt d'esclatar de riure.

Sonat de mena, el puto Coll sap molt més de política americana que el que nosaltres sabem de la nostra pròpia vida i, encara que ell s'ocupa de dir que no, li agrada el Bruce una mica més de l'habitual i això, a mi, em fa certa gràcia. Quant a la seva religió, pensin en un tal Ronald i en el número 40.

Jo, al puto Coll, ni me l'estimo, ni me l'aprecio, ni em cau bé -per aquestes contrades d'això no en gastem-, però mai diria que no a un viatge amb ell a Nova York. I suposo que, a aquestes alçades, ell sap que això és molt més que tot l'anterior.

El meu lloc

2008-04-25T00:00:00.000+02:00

Quan vaig arribar al front les bombes queien -segons em van dir- amb més intensitat que mai. La veritat és que allò se me'n refotia. Era allà per oblidar, era allà per deixar, de la mà del manifest perill per la meva vida, el turment del que era pres. L'enemic avançava sense pietat cap a les nostres posicions, feia molts mesos que els nostres generals sabien que perdríem la guerra, però les eventualitats polítiques de cap manera permetien una retirada. Als meus companys de divisió, la majoria d'ells reclutats de manera forçosa, allò els feia bullir la sang. Tenien les trinxeres plenes de fotografies de les seves famílies i amics. A mi m'era ben igual, no m'interessaven la política ni aquella guerra de segur ben absurda. Jo era allà per oblidar. Era allà per arrencar amb les meves mans les vísceres de l'enemic, per saber què se sentia al acabar amb una vida, per saber com era que la teva vida estigués en un perill indefectible i constant. Vaig veure com morien desenes dels meus germans d'armes i no vaig deixar anar ni una sola llàgrima. La vida ja havia estat prou cruel amb mi, així que jo no li devia res a ningú, i menys a aquells imbècils que no tenien ni idea de com protegir-se en el foc creuat. A les nits dormia plàcidament, no recordava ni una sola de les coses que ella m'havia dit, les amargues punxades al cor que patia a casa no eren ara més que un record ben llunyà. Els xiulets dels coets, el foc de les bombes il·luminant la nit. Des del primer dia vaig saber que aquell era el meu lloc i aquella la cosa per la que havia nascut.

Escriure, ganes, disculpes

2008-04-24T06:00:00.000+02:00

Fa poc, la sempre sensacional Maria parlava de la falta de ganes d'escriure. Com a la Maria li passava fa uns dies, a mi les ganes m'han passat, però des de fa uns mesos. Ja ho hauran notat. I això de la Maria, doncs bé, era una cosa temporal, perquè ella sempre té coses que li interessa explicar i ho fa molt bé. Quant a mi, crec que la cosa ve de més lluny i que sento que no tinc gaire res a dir i que el poc que em queda per vomitar ho deixo anar sense cap mena de gràcia. I no és que jo sigui un perfeccionista, justament, però no m'agrada que les coses semblin estar a mig fer. Potser aquesta manca de ganes és un reflex del que duc a dins, potser aquests destartalats escrits són el que jo sóc. Tot són èpoques i moments, diuen, però em sembla que aquesta ja fa massa que dura. I em preocupa. La Maria deia que li havien passat les ganes, però va tornar tan brillant com sempre. No crec que sigui el meu cas. Potser la creativitat està dins d'un dipòsit que no es pot tornar a omplir, i potser el meu tenia molt poca capacitat i la vaig deixar anar de cop, animat pel fragor de la batalla. El Salvador em va demanar d'escriure cada dia, i ho vaig fer amb moltes ganes durant un temps. Crec sincerament que no em va sortir gens malament, però, de cop, ja no tenia coses a dir i les que deia no podien interessar a ningú per la baixa qualitat de les formes. El Salvador escriu cada dia des de ja fa molts anys, i potser els seus escrits t'agraden molt un dia i el següent no tant, però en cadascuna de les seves línies s'hi respira el geni que du a dins, la gràcia que mai no perd ni perdrà. Quant a mi, està clar que no sóc un geni. I cada cop em sembla més evident que m'he begut la creativitat d'un sol glop. Suposo que, com a mínim, haig de demanar-los disculpes per tota la merda infumable que darrerament vinc publicant.

Danny

2008-04-18T14:58:00.003+02:00

Era el músic que durant més temps havia tocat al costat d'Springsteen. Natural de Flemington, NJ, li deien el fantasma per la seva economia en l'ús de les paraules. Ahir a la nit Danny Federici ens va deixar després d'una lluita de tres anys contra un càncer que va resultar letal. Tenia 58 anys. Avui plou a E-Street, on les coses mai tornaran a ser com abans. Ens van dir que els fantasmes mai no moren. Però era mentida.

Descansa en pau, brother Dan.

Us deixo, a mode de comiat, el video de la darrera aparició del Fantasma en escena. Indianapolis, 20 de març del 2008. Sandy.

True politics, a true speech

2008-04-17T17:05:00.002+02:00

El fantàstic Zell Miller, aleshores senador demòcrata per Georgia, fotent-li una bona repassada a l’aleshores candidat demòcrata a la presidència John Kerry a la Convenció Republicana del 2004.

Com diu el Coll, quan un s'interessa per la política americana, ha de mirar a terra per no entrebancar-se amb la catalana.

This is a speech:

Part 1

Part 2

Part 3

Wreck On The Highway (Bruce Springsteen)

2008-04-13T13:55:00.001+02:00

Estava conduint l'altre dia, tornava a casa després d'un dia dur. Conduïa sol a través d'una pluja molt intensa, travessant el desert al llarg d'una carretera de dos carrils, quan em vaig trobar un accident a l'autopista. Hi havia sang i vidre escampat per tot, i ningú més que jo. Mentre la pluja queia freda sobre mi vaig veure un noi al voral. Em va cridar: "senyor, m'ajudarà, si-us-plau?". Finalment, una ambulància se'l va endur a Riverside. Jo mirava mentre s'allunyava, i vaig pensar en una núvia o una jove esposa, i en un agent colpejant la porta en mig de la nit per dir que el seu amor ha mort en un accident a l'autopista. De vegades m'assec a la foscor, i miro com dorm la meva noia. Aleshores em fico al llit i l'abraço ben fort. Estic allà, despert en mig de la nit, pensant en l'accident a l'autopista.

Traducció d'una petita joia de Bruce Springsteen.

Bruce Springsteen and The E-Street Band, Wreck On The Highway, Landover 1980

Atlantic City

2008-04-11T22:47:00.001+02:00

Al seu pas per Nova Jersey, la Interstate 95 pren el nom de Highway 9. És recorrent-la que s'arriba a Atlantic City, decadent ciutat de la costa de Jersey dedicada de manera gairebé exclusiva als casinos. Des de la terminal de Greyhound Bus de Manhattan hi surten regularment uns autobusos que, en poc més de dues hores, arriben als parkings dels mateixos casinos. Cada dia, centenars d'éssers frustrats i sense somnis, prenen aquests autobusos amb tots els estalvis a la cartera. S'ho juguen tot en les decrèpites sales de joc de la ciutat, i acostumen a perdre. Hi ha gent sola, molta gent sola amb els ulls clavats a la ruleta, amb els ulls veient com la bola va de nou al color negre que ha dominat les seves vides. Després, al boardwalk, passeig marítim de fusta, ploren llàgrimes de ràbia i desesperança que, com un riu en desembocar, van a parar a les fredes aigües de l'Atlàntic. A la nit, els autobusos tornen a recórrer la Highway 9 en direcció a Nova York, i aquests perdedors abandonen Atlantic City amb les butxaques escurades i els cors solitaris destrossats. Saben que han perdut molt més que un feix de dòlars. Un cop a Manhattan, prenen el metro cap els seus apartaments a Harlem i al Bronx, sabent que queda un dia menys per a que tot acabi, per a que la ruleta giri per última vegada i la bola, com sempre, acabi ancorada en el maleït negre. En el fons, tenen la secreta esperança que el moment no sigui massa llunyà. Everything dies, baby, that's a fact.

Amb un pinzell

2008-04-03T00:00:00.002+02:00

Creua la ciutat com un llamp. De nit, creu que el món és seu i el temps infinit. Un dia es fotrà una hòstia tan grossa que l'hauran de recollir amb un pinzell. Salta més amunt que la resta, perquè diu que vol tocar els estels, corre més que els altres i, quan crida, l'única veu que sent és la seva. Creua la ciutat de matinada, com un llamp. Diuen que ningú que ell no volgués no l'ha vist mai, però la gent no en té ni idea. Diu que vol caminar per sobre l'aigua, que vol multiplicar els pans i els peixos i menjar-se'ls tots ell sol. Té un trosset de lluna a la tauleta de nit, i llegeix un parell de llibres cada tarda. Quan apunta, sempre dispara, i quan dispara, sempre l'encerta. Un dia es fotrà una hòstia tan gran que l'hauran de recollir amb un pinzell. Creua la ciutat com un llamp, creu que el món està als seus peus. Al final de l'avinguda hi ha un bar que sembla una església on el tenen al damunt d'un altar. Diuen que no el pots veure si ell no vol, però la gent, com sempre, no sap de què va la història. Creua la ciutat com un llamp i diu que no hi ha ningú que el pugui atrapar. Quan va tornar de Canà, explicaven que havia convertit l'aigua en vi i havia agafat un pet de dimensions astronòmiques perquè se'l va fotre tot. Camina a la corda fluixa, i el dia que caigui, es fotrà una hòstia que l'hauran de recollir amn un pinzell. Ahir nit me'l vaig trobar saltironejant al carreró i vaig preguntar-li perquè no s'allunyava una mica de l'abisme. Em va convidar a sopar un tros de pa, peix i una copa de vi i em va dir que ja ho sabia, que un dia es fotria una hòstia que l'haurien de recollir amb un pinzell. I que se li'n refot.

El plaer més gran del món

2008-04-02T09:15:00.000+02:00

Pujant des de Ste. Marie de Campan, quan un aconsegueix sortir, a través de les endimoniades rampes que la travessen, de l'estació invernal de La Mongie, du ja tretze quilòmetres d'ascensió a les cames i li queden encara per endavant quatre més. Aquests quatre quilòmetres són el que, en esència, constitueixen la llegenda del Tourmalet. Quan La Mongie queda enrera, els vestigis de la civilització gairebé desapareixen i s'obre el prat alpí que mena a la glòria. Amb la darrera ullada a La Mongie, un es penedeix de no haver muntat un triplat o, en el seu defecte, un sistema compacte amb un plat petit de 34 dents. Però ja és tard i segueixes fent rodar el 39x27. De fet, si has pujat el Peyresourde amb un 42x23 això tampoc no és cap drama. Aquests quatre quilòmetres semblen vint-i-cinc. És curiós com l'estructura del Tourmalet s'assembla a la de l'Aubisque, port que, per coronar, t'obliga també a passar per l'estació invernal de Gourette, situada justament a quatre quilòmetres del cim. Però hi ha dues diferències capitals. Els darrers quatre quilòmetres de l'Aubisque es poden dividir en dos trams de dos quilòmetres separats per l'hotel Crettes Blanches, que ajuden a empassar millor el que queda. Al Tourmalet, després de La Mongie, els 4.000 metres de distància no et donen treva. I després hi ha l'alçada. L'Aubisque es corona a menys de 1.800 metres i, en canvi, el colós Tourmalet a 2.115. I per sobre dels 2.000 metres, l'oxígen és escàs, molt escàs. I mentre un va fent totes aquestes elucubracions, que l'ajuden a oblidar el mal a les cames i als pulmons, arriba un revolt a l'esquerra i després d'ell el cartell indicador del cim i el monument erigit en honor als valents que hi pugen. I al mític bar del Tourmalet l'espera el plaer més gran del món. Crec que recordar que no costa més de dos euros, beure una Coca-Cola que només aquí a dalt té aquest regust de glòria. I, potser, després el pare dirà que ja que som aquí seria de nenes no atrevir-se a pujar l'Aspin. I a l'Aspin no hi ha Coca-Cola i les forces són més justetes. Al final, és clar, el coronem, però això ja és una altra història, una mica per sota de la glòria d'aquests 2.115 metres i del dolç sabor d'aquesta Coca-Cola que, en aquests moments, és el plaer més gran del món.

Lost In The Flood (Bruce Springsteen)

2008-03-19T21:33:00.001+01:00

El Pistoler Ramaguffin torna a casa com un fugitiu famolenc. Camina tot sol pel poble i sent com les noies de l'institut diuen “deu venir del fort”. El lloc està en flames i els homes-llop homosexuals estan vestits amb parracs per assassinar. S'amaguen sota una pedra sagrada al santuari. Estan carregant-se les creus amb una perfecció que esgarrifa. Les monges corren calbes pels passadissos del Vaticà, prenyades, al·legant la immaculada concepció. I tothom està fet pols al Carrer Major, bevent sang infidel. L'Sticker somriu ben dolça mentre el Pistoler respira profundament, té els turmells submergits en fang. I jo dic “Hey, Pistoler, això són arenes movedisses no pas fang. Vas abandonar els teus sentits a la guerra o els vas perdre en el diluvi?” El Pure American Brother és tort i té la cara buida. Corre els diumenges a Jersey en un Chevy-Stock Super 8. El du baixat i, al costat hi ha pintat “Nascut per la glòria” en pintura vermella, blava i blanca. S'estira al capot per explicar històries sobre les curses, el nois li diuen Jimmy The Saint. El sonat està duent la bèstia fins el punt de fusió, corre cap un huracà i desapareix en un punt. L'únic que queda és sang on ha caigut el cos, res que es pugui vendre, tan sols porqueria a l'horitzó, l'autèntic destí d'un home d'autopista. I dic: “Hey noi, et sembla que això és oli? Paio, això no és oli, és sang.” Em pregunto en què estava pensant quan va entrar en aquesta tempesta, potser tan sols estava perdut en el diluvi. Els mariners de la Vuitena Avinguda sospiren vestits amb camises setinades, una encarnació de Maria m'està clavant la mirada. I el millor apòstol del Bronx està amb la mà sobre el seu armament Tot s'atura, sents cinc trets furtius i els polis apareixen del no res. I ara una de les bandes dels afores tiroteja els carrers i aquell gat del Bronx es deixa anar però li volen el cap. Un noi apareix com boig darrera de la cantonada i un poli li fot un tret. Cau a terra tot agafant-se la mà, cridant alguna cosa en espanyol, encara respirava quan jo vaig marxar. I algú va dir: “Hey paio, has vist això? El seu cos ha colpejat el terra amb un soroll preciós.” Em pregunto que collons volia dir, o simplement estava perdut en el diluvi? “Hey paio, has vist allò? Tots aquells nois ara tenen un problema ben gros, em pregunto què és el que volien. O simplement estaven perduts en el diluvi?”

Bruce Springsteen and The E-Street Band - Hammermsith Odeon, London, 1975

La carretera, com sempre

2008-03-18T15:00:00.001+01:00

La carretera, com sempre, es presenta infinita davant dels meus ulls. El verd etern d'aquests camps, aquestes esses que menen a la glòria, aquest silenci que només trenca el motor del meu cotxe, tot continua igual. No és que fugi, és que aquest és el meu lloc, el que sóc, el que vull. Tinc la sensació que en sortir de qualsevol revolt trobaré la fórmula de la felicitat eterna, la fórmula que em dirà com dur el somriure al teu rostre trist. El sol s'escola entre el blat i un petit corrent d'aire fresc eixuga la suor del meu front. Cal treballar per les coses que un vol i aquesta suor n'és la prova, la feliç prova. Hi ha aquesta música que m'acompanya, aquesta banda sonora per un trajecte únic, i que és l'única música que pot completar la joia que sento aquí a dalt, en aquest regne de somnis i promeses. Aquesta carretera és eterna, aquesta pau és immaculada, aquest trajecte és el meu. Si vols venir, ja saps que la porta és oberta.

El General

2008-03-05T22:24:00.001+01:00

Quan van acabar les hostilitats la ciutat estava en flames. Recordo encara els vespres rogencs que es confonien amb les gasolineres incendiades. L'ajuntament estava en runes i els que no havien tingut la sort de conservar la llar dormien a l'església que, miraculosament, havia resistit els dos anys de bombardeigs indiscriminats. Ella havia decidit deixar la ciutat. Ell, ancorat en les seves experiències traumàtiques, havia fortificat la casa i s'havia armat de dalt a baix. Els nois del carrer se'n reien. Descalços, jugaven a pilota al davant de la seva porta, li deien El General Tronat del Carrer Girona. Ella plorava, fent un esforç titànic per no girar la vista enrera, l'alba en què, equipada amb la roba que duia i, lligat al coll, l'anell que ell li havia regalat just abans de l'inici de la guerra, va abandonar la llar per fer fortuna al nord, on deien que els comunistes encara no havien arribat. Jo ja no creia en res, així que vaig decidir deixar la resistència i quedar-me a guanyar la vida escamotejant algunes mercaderies escasses a través de la frontera. Justament tornava d'una de les meves expedicions aquell matí en què la Núria marxava, no oblidaré mai el seu rostre desencaixat ni la seva veu tremolosa quan em va demanar que tingués cura del General. El pobre no va durar gaire, una nit d'estiu va treure el cap per la finestra i es va posar a cridar que vigiléssim, que els bombarders eren de nou propers. La vehemència dels seus gestos el va fer ensopegar i caure dalt a baix, no va patir gens, la mort va ser immediata. Ara ja han passat uns anys, i haig de dir que els comunistes no ens tracten tan malament, tenim aliments de sobres i alguns, fins i tot, ens hem fet amb algun cotxe americà de segona mà. La Núria m'escriu sovint, preguntant pel General, es veu que a ella no li han anat tan felices com se les prometia. Sempre contesto les seves lletres i li envio a més alguns diners que no em calen, li dic que el General es recupera, i que aviat, ben aviat, haurà arribat el moment de l'anhelada retrobada.

Faith

2008-03-04T20:45:00.001+01:00

Travessa poc a poc la fina capa de pell, posant la carn de gallina i el bell de punta. De la més tensa i amarga realitat, et fa passar d'una volada al més agradable dels somnis. T'ho pot fer oblidar tot, pot fer que deixis enrera les preocupacions, viatgis fins l'estratosfera per veure-ho tot des de ben amunt i que tornis disposat a fulminar tots i cadascun dels problemes que se't plantin al davant. La por és només un record, el neguit una imatge difusa. Saps què? We're livin' in the future and none of this has happened yet. Trobaràs un germà de sang en qui recolzar-te mentre camineu junts sobre aquesta vall de llàgrimes, un germà que et farà adonar-te que realment tot això té algun sentit que encara podeu desxifrar plegats. I ja poden venir maldades, perquè estarem aquí plantats, esperant-les per connectar-les tal i com vinguin -se'n recorden, de les voleies de Koeman?-, amb una mica de fe sempre és possible. No va ser casualitat aquell disc que un dia el teu pare va dur a casa, no és casualitat aquella cançó que vas sentir a la ràdio; parlava d'uns ulls tristos que no mentien, eren els teus i ell havia arribat per alegrar-los. Directament de la grisor dels teus carrers fins l'extraordinari món dels somnis que sempre -i escolta'm, he dit sempre- s'acaben per complir. Show a little faith, there's magic in the night. Un sol home, un sol cor que batega al ritme del més urgent rock and roll. Un sol home, una sola ànima lliurada a l'extraordinària missió de dur-nos el poder i la glòria, el misteri, la màgia i les promeses del ministeri d'aquesta música salvadora. I després nosaltres, renunciant als nostres més individualistes principis en una sola excepció que bé s'ho val, després nosaltres amb aquesta fe infinita. Som objectius? I tant que no, i què? Som objectius? I tant que no, cap problema? L'únic que hem de fer és aixecar les mans i cridar, cridar tan alt com puguem, perquè aquest home ens ha jurat que no ens prometrà la vida eterna -a diferència dels mercaders que ens volen fer empassar el seu fraudulent elixir- però que ens pot prometre la vida en aquest precís instant. No és casualitat que fos ton pare qui aparegués a casa amb aquell disc -ara ja fa uns anys- que començava amb una cançó que et xiuxiuejava a l'oïda que havies nascut per córrer. No és casualitat, o és que algú t'ha ensenyat res, a banda de Bruce Springsteen i ton pare?

So Young And In Love - Bruce Springsteen and The E-Street Band, Hartford, Connecticut, 28-2-08

De nou

2008-03-03T22:43:00.002+01:00

Ara que ja arriba la primavera torno a pensar en els ports de muntanya del Pirineu francès, que comencen a alliberar-se de l'escassa neu que aquest any els ha cobert. No puc descriure la sensació que experimento pujant-los en bicicleta, tan especial, tan privada. De fet, crec que ho prefereixo, que prefereixo ser incapaç de transmetre què sento en aquells moments gloriosos, i així saber que l'única manera de reviure-ho és tornant-hi. Avançant entre l'aire immòbil a través d'eterns camps verds, sobre una carretera que serpenteja sense treva, o travessant la boira en un fred matí plujós de juliol. Pujar és l'únic que importa, l'única cosa en la que puc pensar quan s'inicien les rampes. És sempre una nova batalla, un nou castell per conquerir. I no puc dir res més, perquè ni jo mateix puc saber com és exactament aquell pessigolleig que m'agafa en coronar. Només puc convidar-los a que ho provin.

Thunder Road (Bruce Springsteen)

2008-02-21T23:20:00.001+01:00

La porta s'ha tancat d'una ventada, el vestit de la Mary voleia al vent. Com una visió, es mou a través del porxo al ritme de la radio. Roy Orbison canta pels solitaris. Escolta, ets tot el que vull. No m'enviïs de tornada a casa, m'esgarrifa la visió de la meva soledat. No t'amaguis dins de casa, nena, saps perfectament què he vingut a buscar. Sé que estàs espantada i que creus que potser ja no som tan joves. Mostra una mica de fe, hi ha màgia en la nit, no ets una preciositat però a mi m'estàs molt bé. Pots protegir-te amb tot allò que vulguis i obssesionar-te amb el teu dolor, anar tatxant els teus amants i llençar roses a la pluja, malgastar tot l'estiu pregant en va per a que aparegui un salvador que t'allunyi d'aquests carrers. Jo no sóc un heroi, això està clar, tota la redempció que et puc oferir està sota aquest vell capot. Hi ha una oportunitat de fer-ho bé d'alguna manera, quina altra cosa podem fer excepte abaixar la finestra i deixar que el vent s'endugui els teus cabells? La nit s'està obrint i aquests dos carrils han de dur-nos a algun lloc o altre. Tenim una última oportunitat per fer-ho realitat, per fer d'aquestes rodes unes ales. Som-hi, puja, el cel ens espera a la carretera. Oh, carretera del tro, conduirem aquesta nit fins la terra promesa, oh carretera del tro, carretera del tro. Està aquí estirada com un assassí al sol. Sé que és tard, però ho podem fer si anem ràpid. Oh, carretera del tro, posa't còmoda, agafa't fort, carretera del tro. Vaig aconseguir aquesta guitarra i vaig aprendre a fer-la parlar. El meu cotxe està fora, així que si estàs llesta per començar aquest llarg viatge des del teu porxo fins el meu seient, la porta està oberta però el passeig no et sortirà de franc. I sé que estàs sola, i que hi ha paraules que no he dit, aquesta nit serem lliures, es trencaran totes les promeses. Hi havia fantasmes en els ulls de tots els nois que vas deixar, maleïen aquesta polsosa carretera de platja en els esquelets dels seus Chevrolets cremats, cridaven el teu nom en la nit d'aquests carrers, amb la teva toga de graduació als teus peus. Però en l'hora freda que precedeix l'alba, escoltaves el brogit dels seus motors i quan arribaves al porxo ja havien marxat, en el vent. Així que, Mary, puja, aquesta és una ciutat farcida de perdedors i jo toco el dos d'aquí per guanyar.

Traducció de la que, probablement, sigui la millor cançó mai escrita.

Genial muntatge d'Enric Salas combinant imatges i música de Thunder Road de Robert Mitchum amb la fantàstica cançó del Boss.

Una austríaca, sol i pandereta

2008-02-18T20:40:00.001+01:00

M'explica un amic que, fa uns dies, va conèixer en una discoteca una austríaca de Viena que domina el francès, l'anglès, l'alemany, el català i, en molt menor grau, el castellà, parlats i escrits. Pel que es veu, la pobra estava farta de Viena i ha decidit venir a viure a l'Hospitalet amb sons avis, i ja la primera nit va tocar-li acompanyar el meu amic i la seva colla a una infame discoteca de Cornellà. És veritat que Viena no és la gran ciutat del planeta, però, vaja, ja els puc assegurar que és millor que el municipi riberenc on, per cert, dissabte no vaig poder accedir al pàrking on hi tinc el cotxe ja que els carrers estaven tallats a causa de la visita del bobo solemne. Però bé, tornant al tema que ens ocupa, em diu el meu amic que l'austríaca va estar tota la nit fent-la petar amb ell en anglès, francès i català mentre els seus companys de colla realitzaven lamentables intents de recordar la poca cosa que sabien de la llengua de la barretina, de quan a l'escola els obligaven a aprendre-la sota l'amenaça de terribles càstigs. Hom diria que aquesta història acaba a un llit, però entre que el meu amic és un deixat que prefereix dormir a assumir els elevats costos del flirteig i -anant a la substància d'aquest post- que es veu que l'austríaca a qui mirava de reüll era als exemplars autòctons que voltaven pel local amb un brau d'Osborne dibuixat al front, el final no va anar ben bé per aquí. Resulta que, després de tant ocupar-se en fer veure que Espanya és un país europeu i ben integrat, apareix una austríaca i el que vol és brau, sol i pandereta, ja em diran. Potser, després de tot, el que era realment interessant era fotre-li una puntada al cul a la Unió Europea i dedicar-se a potenciar les botigues de barrets mexicans de les Rambles, deixar les lliçons d'anglès i aprendre a ballar unes sevillanes. En resum, anar a fer calaix per la via ràpida. De moment, sembla ser que les austríaques estan més per la feina de buscar toreros que repel·lents amb vocació lingüística internacional i que els turistes el que volen és menjar paella precuinada i torrar-se al sol de les platges de la Barceloneta. Espanya, senyors, és molt cutre i molt hortera, però ven. I seria negar l'evidència dir que Catalunya no la segueix a molt curta distància. Tot plegat, només em venen ganes de fer jo mateix el viatge de l'austríaca but, of course, just the other way round.

Ja hi tornem a ser

2008-02-17T14:36:00.002+01:00

Evidentment, jo també em sumo a la iniciativa dels diaris danesos de publicar la caricatura que va provocar crema de banderes, assalts a ambaixades i, en una última demostració de profund salvatgisme, l'intent d’assassinat del seu autor.El dibuix, per cert, és fantàstic.

No country for Bardem

2008-02-15T00:02:00.000+01:00

Després de tot l'enrenou organitzat entorn la nominació a l'Oscar al millor actor de suport de Bardem pel seu paper a No Country For Old Men, vaig decidir anar a veure la pel·lícula i, crec que, ni de bon tros, l'actor espanyol mereix l'estatueta. La interpretació de Bardem d'un pretès psicòpata -que a mi em sembla un simple assassí a sou- es fonamenta en dos fets que són que obre els ulls una mica més de l'usual i camina amb ritme estrany. Punt. A la història del cinema, de personatges similars en tenim a dojo, de fet, el paper de Bardem respon a un dels prototips més usats en centenars de cintes de sèrie B. I bé, Bardem interpreta aquest personatge tan manit de manera mediocre i sense cap gràcia especial, tot i els molts models dels quals ha pogut estudiar. Naturalment no ho fa malament, només faltava, però no veig per enlloc el mèrit que l'ha dut a la candidatura a l'Oscar. No és cap notícia d'última hora que Bardem em sembla un ésser miserable, però, a aquestes alçades, també haurien de saber que si analitzo una actuació em limito simplement a això, així que espero que no pensin que hi ha motivacions més enllà de les cinematogràfiques en el que dic. És possible, també -i dic això per justificar el nominat- que quan Bardem camina pel passadís del motel farcit de pistolots, la meva memòria em fes viatjar directament a Taxi Driver i, és clar, De Niro, Bardem, no hi ha color. This is no country for Bardem.

Petita incursió en la psicologia

2008-02-12T00:53:00.000+01:00

Diuen els manuals de psicologia que, en moltes ocasions, el cervell humà interpreta els inputs que rep d'una manera diguem-ne aleatòria, és a dir, interpreta els mateixos inputs d'una manera o altra sense cap condicionant aparent. És per això que, si observem la representació en dues dimensions d'un cub tridimensional, el nostre cervell alterna -sense que nosaltres poguem fer-hi res- l'orientació d'aquest cub en l'espai. Així, de vegades, el quadrat inferior esquerra ens sembla la cara frontal del cub i d'altres la base del darrera. Aquest argument ha estat històricament esgrimit per alguns per defensar la inexistència d'una veritat absoluta, però no serveix. No serveix perquè, és clar, que el nostre cervell sigui incapaç d'analitzar els inputs d'una manera unívoca no vol dir que aquests no ho siguin. El que tenim sobre el paper no deixa de ser el traçat de dos quadrats units per quatre línies rectes orientades en un angle de 45º sobre els costats inferiors i superiors dels dos polígons. Aquesta és la veritat absoluta entorn la nostra representació gràfica del cub, i un altre debat és el que es crea entorn a la universalitat de les interpretacions. Que vostè i jo no posseïm la veritat absoluta respecte al cub perquè el nostre cervell ens juga algunes males passades no vol dir que hi hagi coses distintes sobre el paper que tots dos observem, com no vol dir que no hi hagi una sola realitat cosmològica el fet que cadascú la interpreti de manera distinta.

Cocaine Blues (TJ Arnall)

2008-01-28T23:00:00.000+01:00

Un matí, mentre feia les meves coses, em vaig fotre una ratlla de cocaïna i em vaig carregar la meva dona. Vaig tornar a casa i em vaig ficar al llit, amb la meva estimada '44 sota el coixí. En llevar-me al dia següent el primer que vaig fer va ser agafar la pistola. Em vaig fotre una altra ratlla de cocaïna i vaig tocar el dos. Va ser una bona fugida, però no prou ràpida. Em van atrapar a Juarez, Mèxic. Tard a la nit, prenent-me les pastilles, va entrar el sherriff de Jericho Hills. Va dir “Tu ets el Willy Lee, no pas el Jack Brown, ets el brut malparit que es va carregar la seva dona”. “Sí, sí, és veritat, sóc el Willy Lee, si té un ordre judicial si-us-plau llegeixi-me'l. Me la vaig carregar perquè em feia tornar boig, em pensava que m'estimava a mi i resulta que hi havia cinc paios més”. Quan em van arrestar em van vestir de negre i em van fotre dins d'un tren de tornada. No tenia ni un sol amic per poder pagar la fiança, així que, destrossat, vaig acabar amb els meus óssos a una presó del comptat. Al matí següent, cap allà a dos quarts de deu, vaig veure com s'acostava el sheriff. Es va a posar a tossir per aclarir-se la gola abans de parlar per dir-me: “Som-hi malparit, cap als jutjats del districte”. Un cop als tribunals, va començar el judici, on depenia de dotze homes honestos. Just abans que el jurat marxés vaig veure aquell petit jutge mirar cap a tot arreu. El paio que duia el veredicte a la mà dreta no va trigar ni cinc minuts a sortir i bé: primer grau. Vaig cridar com un boig que el Senyor tingués pietat de mi. El jutge va somriure mentre deia la sentència: 99 anys a la penitenciaria de Folsom. 99 anys a l'ombra, mai m'oblidaré del dia que em vaig carregar aquella malaputa. De debò, m'heu d'escoltar, deixeu estar el whisky i que la coca passi de llarg.

Traducció -una mica lliure- de la cançó popularitzada per Johnny Cash.

Joaquin Phoenix versionant a la perfecció a Mr. Cash. Una altra escena de Walk The Line.

Una cançó urgent

2008-01-24T22:46:00.001+01:00

Hi ha una cançó urgent que sempre ressona al meu cap. He passat hores senceres davant del pentagrama, guitarra en mà, mirant de plasmar-la per sempre en un paper, però no he pogut. Hi ha una cançó urgent que ressona al meu cap en cada moment, i sóc incapaç de desxifrar-la. Hi ha una cançó urgent de la que han sortit altres cançons que sí he escrit, però que no eren aquella. Una cançó urgent per salvar la meva ànima de l'oblit, una cançó urgent i que el foc purifiqui el meu esperit. Una cançó tan urgent que es mor a cada segon, una cançó tan urgent, tan definitiva, que es nega a sortir del seu amagatall. Per les meves venes, entre la sang, corre aquesta cançó urgent que sempre m'acompanya. Alguns vespres vora el mar flueixen del meu cantussejar unes notes, unes notes que són l'esquema d'aquesta cançó urgent que m'acompanya, però el silenci torna quan cau el sol i la revelació és incompleta. Hi ha aquesta cançó urgent que m'ha de salvar i que mai arriba del tot. De vegades em pregunto si, en el fons, no seré jo aquesta cançó tan urgent.

La massacre de la plaça de Tiananmen (Juny 1989)

2008-01-22T23:58:00.000+01:00

Hola progres, els vostres són els dels tancs.

Repressió de l'exèrcit comunista xinès contra els qui clamaven per la llibertat. Plaça de Tiananmen, 1989. Sempre present.

La nostra Gis i les trucades internacionals

2008-01-22T20:58:00.001+01:00

La nostra Gis està visquent a Venècia i té dos telèfons mòbils, un d'italià i un de català. Jo la truco indistintament als dos, i ella sempre contesta. Com saben, ella paga una trucada internacional si jo la truco al mòbil Movistar i jo pago trucada internacional si truco a Vodafone Itàlia -es molt divertit el contestador automàtic: Vódddafone, servizzzio di secretaria telefòoonica-, així que fem una mica de balanç. Però sempre contesta, a diferència d'aquell tipus de gent que no t'agafa el mòbil si està a l'estranger per no pagar cinquanta cèntims d'euro més. És miserable, veritablement miserable no agafar una trucada per una merda de moneda. En el món dels senyals, tothom sap què vol dir això, quina mena de despreci suposa vers la persona que truca el fet de no contestar. L'estàs rebutjant per una quantitat que, més o menys, ascendirà a mig euro. Mig euro! I en fi, aquestes són les coses per les que un acaba triant la gent que vol tenir al costat. La Gis rebrà puntualment una trucada meva cada setmana, i contestarà sempre que tingui el mòbil a mà o no estigui a classe. I com sempre contesta i sempre escriu i sempre té un record per nosaltres des de la distància, el Casas i jo aviat aterrarem al Marco Polo per veure-la. El dia que aquesta gentussa que veu el meu número al mòbil quan són a l'estranger i no contesta i que, a més, pot tenir la barra de dir després que mai no truco, l'única visita d'alguna cosa meva que rebran el dia que visquin fora serà la del meu menyspreu infinit -o, ben mirat, la del meu preu objectiu. És gent miserable, molt miserable, la que rebutja la teva trucada a l'estranger per no gastar-se el mig euro que després es gastaran en llocs que òbviament no s'han de veure en les mediocres ciutats on van. I jo em sento cada vegada més miserable si no engego a la merda a tota aquesta gentussa. Esperan's Gis, que ja venim!

Requisits per viatjar amb mi (1)

2008-01-21T22:33:00.001+01:00

És un dels principis fonamentals de la meva existència el viatjar només amb economistes o individus amb una capacitat de raonament que convalidi amb les assignatures Introducció a l'Economia I i II. És imprescindible, quan surtin a voltar món, que vagin acompanyats de gent que hagi interioritzat, com a mínim, els conceptes de sunk cost, trade-off, costos fixos i variables i la diferència entre avantatge comparatiu i absolut, així com que pugui comprendre que l'assignació d'una quantitat X de diners equival a la reducció d'aquesta mateixa quantitat en puteig. De no ser així els auguro un viatge curull d'ineficiència. Per qüestions d'incomprensió d'un parell d'axiomes econòmics fonamentals per part dels seus coexpedicionaris, acabaran pagant més o menys del que estan disposats i a més no aconseguiran el nivell de gaudi màxim possible donada la restricció pressupostària Y. Aquesta realitat acostuma a fer-se especialment pal·lesa amb l'assumpte dels taxis a les grans ciutats. Si viatgen acompanyats de tres economistes és molt possible que, tot i pagar una miqueta més que si anessin en metro, recorrin la ciutat en taxi, amb la maximització d'utilitat que això comporta. En el supòsit que viatgin amb gent de l'altre tipus -el món se subdivideix en economistes/convalidats i la resta- segurament viatjaran en metro, s'estalviaran unes poques unitats monetàries i perdran molt de temps, vistes i llibertat de moviment. En altres paraules, obtindrien un benefici comptable però no econòmic, que és el que sempre passa quan es viatja amb gent de pocs píxels. Per si ho estan pensant, els diré que, efectivament, aquest extrem és transposable no solament als viatges i determinades activitats diàries puntuals, sinó al conjunt de la seva vida. No és menys cert, però, que triar qui ens envolta durant el transcurs de la nostra vida és força més complicat que triar amb qui pugem a l'avió.

Una banda a l'Infern

2008-01-21T00:16:00.001+01:00

Cada mitjanit, a l'infern, la banda local ofereix un show als condemnats al patiment etern. Vista la qualitat fora de sèrie dels seus músics, o bé Lucifer no ha entès exactament què és el patiment o bé ens han enganyat a tots i el que de debò s'ha de fer és ser tant dolent com es pugui durant la vida terrenal per poder gaudir cada nit d'aquesta locomotora del Rock and Roll. A la bateria, Keith Moon no s'equivoca en un sol compàs, en un sol temps. Al baix John Entwistle. John Lennon és qui s'ocupa que el piano soni com un piano ha de sonar en una banda de l'infern. Les guitarres són competència de Jimmi Hendrix, George Harrison, Luther Perkins, i Stevie Ray Vaughan. Molt especial és la secció vocal, amb un cor format per Elvis Presley, June Carter, Warren Zevon i Freddy Mercury entre d'altres. I es preguntaran, amb raó, qui és el frontman d'aquesta banda, qui és el qui, nit rera nit, dona les ordres, decideix què es toca i què no, qui es dirigeix a l'audiència. Bé, cada nit, quan ja tota la banda es sobre l'escenari tocant un frenètic boom-chicka-boom, apareix d'entre la foscor un home vestit de negre amb el rostre torçat, somriure desafiant i mirada de rock and roll: Hello, I'm Johnny Cash. Early one morning while I was making the rounds, I took a shot of cocaine and I shot my woman down...

Johnny 99 (Bruce Springsteen)

2008-01-18T01:00:00.000+01:00

El mes abans havien tancat la factoria de cotxes a Mahwah així que el Ralph va sortir a buscar una feina, però no en va trobar cap. Es va emborratxar de barrejar Tanqueray i vi i va disparar a un tipus. Ara tots li diem Johnny 99. A la part alta de la ciutat, on no t’atures encara que els semàfors estiguin en vermell, el Johnny feia voleiar la seva pistola, amenaçant amb disparar-se al cap. De sobte, un poli que no estava de servei el va enganxar per darrera i van emmanillar en Johnny 99 just davant del club Tip Top. La ciutat li va assignar un advocat d’ofici, però el jutge era el malvat John Brown. Tal i com va entrar a la sala va llençar una mirada glaçada al pobre Johnny. "Bé, les proves són concloents fill, així que dictarem una sentència que s’adapti bé al crim comès." Presó durant 98 més un any, i encara li diem Johnny 99. Es va muntar una baralla monumental a la sala i van haver d’endur-se la noia d’en Johnny. “I bé, fill, vols dir alguna cosa abans que se t’enduguin per sempre?” “Senyor jutge, tenia deutes que un home honest no pot pagar, el banc estava a punt d’embargar-me la casa perquè no podia mantenir la hipoteca. No vull dir que això em faci innocent, era més que tot això el que em va posar aquella pistola a les mans. Senyoria, crec que estaria molt millor mort, així que si vostè pot arrencar la vida d’un home per allò que té dins del cervell, si-us-plau, torni a seure i consideri-ho, deixi que m’afaitin el cap i em duguin al corredor de la mort.”

Traducció de la crua cançó de Bruce Springsteen, Johnny 99.

Johnny Cash versionant aquesta fantàstica cançó del Boss. Hi ha una combinació possible millor?

Una mica d'evolució (2)

2008-01-17T01:48:00.000+01:00

Com ja preveia en el meu primer article sobre l'evolució, existeixen certes i glorioses excepcions a la refotuda norma general. Quina sort, trobar-se a la banda dels bons! (Cal mirar el video fins el final, és clar)

Joaquin Phoenix i Reese Witherspoon, caracteritzats com Johnny Cash i June Carter al magnífic llargmetratge Walk The Line, reproduint un fet que en realitat va succeir, ara fa ja molts anys, el 1968. John R. Cash va proposar matrimoni a June Carter sobre l'escenari, mesos després que aquesta l'hagués ajudat de forma definitiva a superar la seva gravísima addicció a les drogues. Sobra qualsevol altra paraula.

New York City Lights

2008-01-16T22:46:00.000+01:00

When I was a kid I used to spend hours looking at pictures of cities at night, not plain pictures of cities at the night time, but pictures where the glow of the city lights was the main object. I remember how my mouth would open involuntary while I was looking at those pictures and how momma would shout me out loud from the kitchen to have supper. Many times, I did not even hear her shouts, as deeply stuck on those images as I was. Among all the cities I knew from the pictures I had, one kept comig to my mind constantly. What I was doing didn't matter, it made no difference if I was playing football or at the movies, any time the memory of a city I had seen in some of my pictures could suddenly come and make me smile. Every night I would go to sleep forcing myself to imaginate how it would be in real life. As you probably have already guess, I'm talking about New York City and its night lights. Years after, my dream came true and I remember me standing still, holding breath when, for the first time in my life, I could personally admire Times Square right from the crossing between 42nd Street and Broadway. For me, greatness of cities in any way depends on the way its people are, neither on how big or modern they are, but only on the intensity of its light's glow. I don't need no one by my side, I don't need much money in my pocket or some purpose in my agenda, the only thing I really need to feel safe is to be able to walk under the New York City lights.

El Pep i la Gemma

2008-01-14T22:36:00.000+01:00

Mirin, tal i com darrerament estan les coses al meu cervell, i tenint en compte la força argumental del que llegeixo i penso seguir llegint, els elogis vers els altres seran cada vegada més escassos en aquesta web. I, és clar, com més escàs és un bé, més preuat resulta, i, en aquest cas, més sincers i menys superficials són els elogis. Així que considerin com molt valuós i sincer l'article d'avui. L'article d'avui tracta dels meus tiets, el Pep i la Gemma, que més que tiets m'agrada dir amics. El Pep i la Gemma són els meus tiets, és veritat, però de tiets en tinc molts i d'amics no tant, per sort, així que el Pep i la Gemma són tiets i amics, a banda de fotògrafs particulars, proveïdors de canelons, companys de viatges i de concerts, qui sempre trobo a la meva esquerra a Luz de Gas i -molt important- els qui més Guiness han empassat amb mi a Londres. El Pep i la Gemma em doblen l'edat, com ja he dit, però lluny d'instal·lar-se en la mediocritat de la rutina han decidit mantenir un esperit jove i una mica aventurer, inquiet, i això m'encanta. Ben curiós, viatjar amb algú que et dobla l'edat i que aquest sigui un detall imperceptible en el discórrer de les jornades. És ben curiós tenir uns tiets que no solament veus pel sopar de Nadal i altres dates perfectament prescindibles. I és que ja ho son, de ben curiosos, els meus tiets, els meus amics, el Pep i la Gemma, la Gemma i el Pep.

Patada al cul a les generals

2008-01-14T00:11:00.000+01:00

Les primeres hores del 9 de març les passarem a un avió, i tant que sí. O es pensaven que ens quedaríem a votar? Arribats al punt on som, amb uns programes electorals netament impossibles de diferenciar els un dels altres i, el que encara és més greu, defensats per una sèrie de candidats tan grisos i tan plans que fan venir son, tenir un vol a l'estranger el dia 9 de març és sens dubte el millor que ens podia passar. Si sabessin com n'és, de barat, segurament molt de vostès s'apuntarien. No és que no volguem votar, és que no podem votar el que tenim, per respecte a uns valors fonamentals de consistència i integritat. Els ultraliberals com nosaltres no podem votar a cara descoberta cap dels candidats i seguir escrivint el que escrivim, seguir defensant el que defensem. És per això que ens hem alegrat tant, el Casas i jo, de la feliç coincidència del nostre vol perquè, encara que al final algun rampell ens fes votar per correu el partit que pogués minimitzar el dany, no serem aquí per presenciar aquest dia fatídic que serà el 9 de març del 2008.

Diògenes

2008-01-13T03:55:00.001+01:00

Explica Diògenes Laerci que, trobant-se a l'Àgora de la ciutat d'Atenes, Diògenes de Sínope -“el Cínic”- va demanar que totes les persones que el sentissin s'apropessin a ell. Quan ja la reunió al voltant del filòsof era prou gran, aquest aixecà el seu bastó i l'emprengué a garrotades contra la concurrència, proferint a crits que “He dit persones, no gossos!”

I per no ser hipòcrita, com la majoria, diré que vaig aprendre molt més de relats com aquests que de totes les grans teories filosòfiques que no m'han deixat descobrir per mi mateix.

It Ain't Me Babe (Bob Dylan)

2008-01-11T00:10:00.000+01:00

Marxa de la meva finestra tan ràpid com vulguis. No sóc el que tu vols, nena, no sóc el que necessites. Sé que estàs buscant algú que no flaquegi mai, que es mantingui sempre fort, que et protegeixi i et defensi tant si tens raó com si no. Algú que t'obri totes i cadascuna de les portes. Però aquest no sóc jo nena. No, no, no, no sóc jo. No sóc jo el que busques. Baixa de l'ampit de la finestra, baixa a terra. Jo no sóc el que tu vols, et decebré. Dius que busques algú que et prometi no marxar mai, algú que tan sols et miri a tu, algú que tanqui el seu cor per tu. Algú que mori per tu i molt més. Però aquest no sóc jo nena. No, no, no, no sóc jo. No sóc jo el que busques. Busques algú que et llevi cada vegada que caus, algú que culli tothora flors per tu. Algú que vingui cada vegada que el cridis i que t'estimi per tota la vida. Res més que això. Però aquest no sóc jo nena. No, no, no, no sóc jo. No sóc jo el que busques.

June Carter i el seu marit, l'enorme, inimitable, irrepetible i llargament enyorat Johnny Cash, cantant aquesta fantàstica cançó del seu amic Bob Dylan.

In Youngstown

2008-01-11T00:09:00.000+01:00

The bullet went through the brain without messing up anything. It was a straight shot, from my gun to the wall behind her. Being honest, I did never regret doing this, she deserved it for all the things she had done to me. Now I'm stuck behind the bars of my cell in Youngstown, waiting for the day when I will be taken to the chair. I'm not afraid, I swear. They will put those leather straps on my chest, lights will be off and my life will drift in a few minutes. I have read a lot about how it works, and there might be a chance it will hurt if my body turns out to be a resistant one, the son of a bitch. But I'm sure this is not going to happen since I have been taking care of weakening it as much as I have been able. During the four years I have spent here in Youngstown, I have been eating scarcely and doing no excercise, in order to avoid any suffering the day I finally get discharged from this hard thing living is. Well, she was pretty, I have to tell, but the bad bitch never wanted to give me a chance, though I ask for it untill it became an obsession for me. The day I realized I could not think of nothing but her I decided to set me free as I'm in any way willing to be dependant on no one. The day I realized I was depending on her, I just loaded my snub-nose and directly went to where she used to live, down on Main Street. I rang the bell and as she opened the door I shouted I hated her and pulled the trigger. As I said before, it was a straight shot, right from my gun to the wall behind her, the bullet didn't mess up anything. It was funny sir, I can tell you, and I was free. I can still feel the taste of freedom on my tongue, as I silently wait for my death right here in Youngstown.

Una mica d'evolució

2008-01-10T01:26:00.000+01:00

Diuen algunes teories evolucionistes que la femella busca un mascle que la defensi i l'alimenti i el mascle moltes femelles per augmentar les seves possibilitats de deixar la seva empremta al món. Deu ser per això que les femelles de la meva edat estan aparellades, per norma general, amb idiotes de gran calibre, especialistes en recol·lectar aliments, caçar, omplir la cova de representacions pictòriques de diverses bèsties i altres activitats la realització de les quals, avui en dia, la legislació té a bé sancionar. La femella deu tenir la sensació que el mascle capaç de conduir el Renault Clio amb aleró ultrasònic a una velocitat més elevada que la resta en direcció prohibida és el mascle que millor la protegirà dels atacs de feres salvatges dins i fora de la cova. És possible que, per això, el mascle que escriu no tingui un excessiu èxit entre les femelles de l'espècie. Tenir el Libertarian Reader de David Boaz sobre la taula mentre escric això, o el fet de poder trobar en aquesta web algunes reflexions honestes no deuen ser un senyals interpretat per elles en el sentit de protecció de la cova familiar -ja saben, estic perdent la possibilitat de descarregar la darrera cançó de reaggeton-. La veritat és que se me'n refot, la perspectiva d'estar enviant senyals de coses que no vull a un grapat de femelles instal·lades en el paleolític i deixar de fer altres coses no em sedueix gaire. En diem cost d'oportunitat. Que segueixin fent tot el que vulguin, que jo no tinc ganes de sortir a empaitar animals, tinc una concepció una mica més randiana de l'assumpte, m'entenen?

Eficients protectors de coves, recol·lectors de menjar i caçadors candidats a aparellar-se amb femelles nascudes a finals dels 80.

Confessions d'un estudiant de Dret

2008-01-09T00:39:00.000+01:00

Tot i que considero que me n'he sortit força bé gràcies a uns pocs professors brillants i a uns pares magnífics, haig de dir, observant les reaccions que alguns companys de classe tenen quan es posa en dubte la base moral de la solidaritat coaccionada per l'Estat, que la secundària ha fet molt de mal.

Carrers de Filadèlfia

2008-01-09T00:27:00.000+01:00

He passejat pels carrers de Filadèlfia, seguint el petit itinerari històric previst per admirar els llocs i les fites relacionades amb la més gran declaració que un Estat ha fet: la Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica. He passejat pels carrers de Filadèlfia, per on Rocky s'entrenava per superar-se a si mateix i sí, he pujat les famoses escales. He passejat pels carrers de Filadèlfia, i m'ha tallat la pell el mateix fred que tallava el rostre del protagonista de la pel·lícula homònima, magistralment interpretat pel sempre enorme Tom Hanks. He passejat pels carrers de Filadèlfia, fins arribar a la riba del Delaware, que George Washington va creuar heroicament en el seu dia. He passejat pels carrers de Filadèlfia, on van fer volar pels aires l'Home dels Pollastres i la seva casa. Sí, he passejat pels carrers de Filadèlfia, i he passat una tarda sencera arrecerant-me del fred en una fantàstica llibreria al seu cor. He passejat pels carrers del centre de Filadèlfia, sol, a la nit, i m'he sentit molt a gust. He passejat pels carrers de Filadèlfia, i no m'estranya gens que una cançó amb aquest títol acabés guanyant un Oscar.

Avortament

2008-01-07T21:12:00.001+01:00

La veritat és que no tinc formada una opinió definitiva sobre l'avortament. La intuïció que, de moment, tinc, és que el que bàsicament entra en joc és la propietat privada, tant de la mare com del futur nadó. Em sembla que el fetus és propietat privada de la mare -no tinc tant clar el dret del pare- perquè, de fet, forma part del seu cos fins que no es talla el cordó umbilical. Com ja saben, hom té dret a fer el que li roti amb allò que és seu així que, fins aquí, crec que en principi la decisió d'avortar és una potestat discrecional de la mare. Ara bé, també sembla evident que un fetus no és un bé jurídic privat de drets ja que, segons diuen els científics, comença a desenvolupar personalitat pròpia quan es forma el sistema nerviós, procés que sembla tenir lloc a partir dels tres mesos de gestació. En aquest sentit, em semblaria lògic considerar que el fetus és també titular de drets, i no un simple objecte d'aquests. Sumant això darrer, podem afirmar que hi ha tres característiques bàsiques a tenir en compte: la connexió física amb la mare, la dependència respecte d'ella i, per últim, la personalitat que aquest fetus desenvolupa. La connexió i la dependència duren fins el part -també la dependència, perquè, ja nascut, el nadó no requereix la mare per sobreviure-, en canvi, la personalitat comença a desenvolupar-se a partir del tercer mes. Atenint-nos a les dues primeres característiques, no veig impediment lògic ni moral en que la mare disposi de la seva propietat privada fins el moment del part. En canvi, el fet que el fetus desenvolupi personalitat pròpia, una identitat, em frena de proclamar el que abans he dit, ja que no veig perquè aquest no pot gaudir de la propietat privada de la que disposa ja a partir del tercer mes de gestació. La qüestió és sens dubte delicada i prefereixo no aventurar-me més enllà per el moment. Com el tema se'm presenta interessant, seran benvingudes reflexions, idees, correccions i tot el que els sembli oportú. Si reunim suficient material el podem sintetitzar i intentar extreure'n alguna conclusió més avançada que aquesta meva intuïció que gira entorn a la propietat privada.

Inconsistència

2008-01-06T12:14:00.000+01:00

Un discurs molt comú en la retòrica progre és aquell que vocifera el fàstic que fa comprar regals de Nadal perquè els has de comprar. Comenten, seguidament, que això va contra l'esperit nadalenc i es culpa -com no?- del consumisme. Aviam, jo, que sóc consumista de mena i que se me'n refot l'esperit nadalenc, compro ben pocs regals per aquestes dates per uns motius X. Quins són els poderosos motius Y que fan que els progres que deixen anar aquest discurs acabin comprant regals com bèsties? No serà la seva pròpia concepció d'esperit nadalenc suposadament anticonsumista la que els fa acabar gastant-se la pasta (en moltes ocasions redistribuida) en regals per tota la família i amics? A mi el consumisme encara no m'ha posat mai una pistola al front, i el dia que ho faci m'acolliré a la segona esmena i li volaré el cap, tampoc tinc esperit nadalenc. Sembla ser, doncs, que l'esperit nadalenc dels progres els mena a acabar amb l'stock de les botigues. Amics progres, si el Nadal és un invent de la Coca-Cola, qui ha inventat el veritable esperit nadalenc que vosaltres esgrimiu contra el consumisme i el bo d'en Santa Claus?

Raspall de dents i llibertat d'horaris. Dit i Lluna.

2008-01-05T21:01:00.000+01:00

D'acord, m'ha quedat clar que puc comprar raspalls de dents a Barcelona fins les dues de la matinada si em passo per un OpenCor i potser d'altres excepcions, com el comerç il·legal. Ja podem, doncs, apartar lentament -no sigui cas que es facin mal- la mirada del dit i dirigir-la cap a la Lluna. El que volia dir és que em sembla dramàtic que els horaris comercials no siguin absolutament lliures. Suposo que a Nova York també existeix alguna pútrida regulació en aquest sentit -ho desconec- però que en cap cas serà tan dura com la catalana. Algú em pot dir quina autoritat tenim vostè, jo, o el govern, per decidir quan pot i no pot un propietari obrir la seva botiga? Encara més, algú em pot dir amb quina autoritat vostè, jo, o el govern podem privar algú altre de la possibilitat de comprar un raspall de dents -vigilin, algú ja està mirant el dit- a l'hora que li roti si hi ha algú disposat a vendre'l?
Abstinguin-se de fer dubtosos anàlisis microeconòmics, no m'interessa saber si l'absència de restriccions en l'horari comercial generarà més o menys utilitat global, només vull saber qui sóc jo per fer tancar la seva botiga. Diguin-me perquè l'Estat ha de tenir poder de decisió sobre l'activitat d'un individu quan aquesta no afecta la llibertat de cap altre.

Deixar Nova York

2008-01-04T04:59:00.001+01:00

Deixar Nova York mai és fàcil, com deien els R.E.M. Aquesta és la meva darrera nit de la meva segona estada a la ciutat i els puc assegurar que, excloent escasses excepcions, no haig de recuperar a Barcelona coses que em facin feliç i em manquin aquí. No puc dir que a Nova York em senti com a casa, perquè em sento simplement a casa. I sí, me la rebufa que a algú li soni prepotent. Ja saben què en penso. Aquesta nit, passejant sol sota els llums de Broadway, m’he sentit trist i m’he sentit estúpid. Estúpid per no haver fet ja tot allò que calgui per viure en aquesta jungla d’asfalt, per haver de tornar al cau igualitari que és el lloc on visc. No suporto la idea de tornar a una ciutat on no podré comprar un raspall de dents a les dues de la matinada tot i que hi hagi algú que me la vulgui vendre, simplement perquè una colla de polítics d’extrema esquerra escollida majoritàriament ha decidit que així sigui. No suporto deixar aquesta ciutat de llum i d’esperança, sobretot quan l’alternativa és Barcelona i la culpa exclusivament meva.

2008

2007-12-31T07:15:00.000+01:00

Que tinguin bona entrada d'any. Jo només els vull recordar que he fet realitat tots els propòsits que vaig enumerar en un post de principi d'any, excepte aquells purament humorístics i el de viatjar emb determinades persones i no per falta d'iniciativa per part meva sinó per desídia de la resta. No acostumo a dir que faré coses sinó penso de debó fer-les.

Sóc a Nova York per segona vegada, tot i que en aquell post només parlava de venir-hi una, per cert.

Amèrica dia 1. 24/7 (24 hores, set dies a la setmana)

2007-12-29T06:26:00.000+01:00

Ja som de nou a casa. Un Boston nevat ens ha donat la benvinguda. Avui, per combatre el jet-lag, hem anat a sopar al Top Of The Hub i hem passat a comprar raspalls de dents i dentrífic de matinada en una d’aquestes fantàstiques botigues 24/7. Hem sentit certa llàstima en pensar que, a Europa, aquesta nit hi haurà gent que no podrà rentar-se les dents per culpa dels horaris comercials.

Un conte de Nadal

2007-12-24T19:08:00.000+01:00

Expliquen que fa ja un temps, però no pas tant de temps, en un país llunyà, però tampoc no tant, uns controladors aeris van voler fer una vaga per reclamar vagi a saber què. El President va dir que no podia ser que el desig d'uns quants d'aquests éssers paralitzés l'espai aeri del seu gran país i coartés el legítim dret dels ciutadans a viatjar. Així va ser que va decidir acomiadar tots el controladors i, per si de cas, va signar personalment una ordre que impedia que qualsevol d'ells tornés a exercir aquell ofici. Al dia següent, tots els llocs de treball que els controladors havien deixat lliures eren ocupats per altres controladors disposats a acceptar les condicions que els anteriors consideraven insuficients.
Naturalment, els parlo dels Estats Units i del sempre fantàstic Ronald Reagan.

Bon Nadal.

Glitter In The Gutter, un disc de Jesse Malin

2007-12-23T23:31:00.000+01:00

Podria dir que estic sempre en la cresta de l'onada de les noves tendències del Rock and Roll, però no els enganyaré. Glitter in The Gutter, cinquè disc del novaiorquès Jesse Malin, va caure a les meves mans perquè hi col·laboren Bruce Springsteen i Ryan Adams. Després de la primera audició només vaig poder pensar que m'avergonyia que aquest fos el motiu per el qual em vaig decidir a comprar-lo. Glitter in The Gutter és un disc magnífic, apassionant. El primer que s'ha de dir és que sona a Nova York, olora a Nova York i té pinta de Nova York, és Nova York. Quan se l'escolta, un només pot pensar en llums de neó i avingudes interminables. L'enginy de Malin és - preferències musicals a part- si més no sorprenent. Com pot ser que existeixi un disc de Rock and Roll d'última generació en el qual no hi desentona Bruce Springsteen? La resposta és Jesse Malin, geni creador d'un àlbum on s'hi conjuguen la millor tradició rockera nordamericana, el darrer rock urbà del segle XXI, l'estètica del punk més comercial i divertit i el folk que va ser origen de tot plegat. I resulta curiós, a més, que Malin no sigui ni molt menys tan jove com en principi podria semblar, tant per la seva imatge com pel tipus de música que fa. El bó de Malin ja té uns quants anys, així que no és l'hereu de cap dinosaure del rock, més aviat algú que ha crescut -incomprensiblement- a la seva ombra. Així que no acabo d'entendre perquè hi ha un exèrcit de crítics que presenten Malin com el relleu generacional d'Springsteen. Per mi Glitter in The Gutter no és el futur del Rock and Roll, és el rabiós i contundent present, aquí i ara, un disc per disfrutar avui. No crec que veiem mai en Malin omplint estadis -i gairebé els dic que me n'alegro-. No hi ha, en aquest àlbum, pista prescindible, encara que, potser, pequen un xic d'excés de similitud entre elles. Els highlights són l'espectacular Broken Radio, duet vocal amb Bruce Springsteen, Aftermath, NY Nights i, sobretot, la joia de la corona, Lucinda, dedicada a la sempre venerable cantant nordamericana Lucinda Williams. No s'enganyin, Malin no pertany a la legió de joves artistes que en els darrers temps han omplert les botigues de discos d'àlbums de Rock and Roll pretesament modern i pretesament de culte que triomfen entre els que fa un parell d'anys eren fans de Chenoa. Autèntics rockers que estiguin avui en dia en condicions d'oferir productes innovadors i de qualitat que no renunciïn a l'esperit del Rock and Roll jo només en conec dos: Jesse Malin i Ryan Adams. Són amics i en aquest disc sonen junts -Adams ha gravat un grapat de pistes de guitarra- i fantàstics. Jesse Malin, Glitter in The Gutter, no se'l perdin.

Jesse Malin - Don't Let Them Take You Down